Etiquetes

, , , , , ,

M’explica J.G.R. els tràmits que ha hagut de fer a les diferents administracions per a obtenir el permís de rehabilitació d’una casa de la seva propietat en un petit nucli rural de quatre cases mal comptades. Quedo tant petrificat com el dintell bicentenari d’aquesta casa: encara no hi ha entrat cap paleta i la burocràcia -que fa dos anys que dura- ja li ha costat 36.000 €. Em pregunto si estem construint un país que necessita justificar (i finançar) la seva administració recargolant els ciutadans.
Des de l’Ajuntament fins als Departaments de Cultura i  de Medi Ambient, aquest propietari ha hagut de recórrer unes quantes oficines, demanar meticulosos informes sobre collonades com possibles restes arqueològiques o mines subterrànies d’aigua i pagar-ne les costes corresponents. Entre una cosa i una altra, 36.000 euros que ja li haurien permès refer la teulada. Entre la relació d’informes demanats hi he trobat a faltar, però, el de Defensa (per si hi hagués material bèl·lic enterrat), el d’Hisenda (per si hi hagués algún tresor ocult o alguna de les famoses olles amb unces d’or que les llegendes diuen que hi ha a totes les masies), el d’Indústria (per si hi hagués mines d’algún mineral sòlid o líquid en el subsòl) i, perquè no, el de la Direcció General d’Esports per si les nits de lluna plena hi ha curses de llebres en el prat del davant.

El problema no és exclusiu d’aquest ciutadà. Això ja es veu. La nostra administració ens fa pagar per tantes coses com pot i per justificar-ho ens fa fer més voltes que un molinet i una inacabable processó de papers. És natural, doncs, que la gent es cansi i opti per no moure’s o, més directament, per fer trampes. I una societat tramposa és una societat descreguda de sí mateixa. Malament podem ambicionar la cohesió nacional, l’estímul col·lectiu si el que fem és dotar-nos d’una administració que ho ofega. El peix es mossega la cua i, a més a més, se la menja.

Advertisements