Etiquetes

, ,

 
 
 

Una de les idees que més s’ha repetit a l’entorn de la commemoració dels 70 anys de l’acabament de la guerra civil espanyola  i de la controvertida llei de la memòria històrica, és que el coneixement i la difusió de tot el que va passar pot servir de vacuna perquè tots aquells fets no es repeteixin.  Malauradament, els bons propòsits són debades.

Llegeixo que un dels arguments que s’esgrimeixen per impedir que la propietat de la COPE, -la Conferència Episcopal Espanyola- li tregui el programa matinal que Jiménez Losantos  fa a l’esmentada cadena radiofònica, és que té una audiència d’1.400.000 persones. Com és lògic suposar, no es tracta d’1.400.000 persones que l’escolten incansablement cada dia i totes les hores del programa, sinó que és només un registre d’audiència i que si enumeréssim una a una totes les persones que d’una manera o un altra segueixen totalment o parcialment el seu programa, arribaríem probablement fins als 2.000.000 d’oients.

 

2.000.000 d’oients entre fixos i ocasionals que escolten les intervencions d’aquest incendiari personatge que es dedica sistemàticament a insultar els que no pensen com ell i a proposar l’eradicació de tot allò que no sigui homologable amb el patriotisme espanyol i el nacionalcatolicisme. 2.000.000 d’oients bullint gràcies al foc d’un agitador. 2.000.000 de persones disposades a donar la força, raó i el finançament a qui sigui capaç d’executar el seu ideari, que no és únicament de dretes o d’esquerres, catòlic o agnòstic sinó tot alhora perquè, com els manaments de la llei de Déu, tot això es pot resumir en un manament: estimaràs Espanya per damunt de totes les coses.

Si alguna vegada us heu preguntat si seria possible una nova guerra civil, no en tingueu cap dubte que sí. Per a un nombre important d’espanyols, tot allò que forma consubstancialment la idea nacional i espiritual d’Espanya  i que no es vol acceptar de bon grat ha de ser imposat a sang i foc sotmetent per la força els que van en contra del seu ideari. Ara com ara, les formes i algunes lleis els ho impedeixen. Però qui pot assegurar que un dia no les tindran totes a favor com ara ja en tenen algunes? I qui pot assegurar que, bo i essent minoria, no poden ocupar el poder gràcies a les imprevisibles conjuncions de forces de representació política? I aleshores, ens conformarem tots els damnats?

Ara com ara, Espanya cultiva el descontentament en terres catalanes i basques, aquí d’una manera i al País Basc d’una altra. Si féssim cas dels tòpics podríem dir que han ben endevinat la tàctica per provocar-nos: als catalans amb els diners i als bascos practicant el frontisme espanyolista. Però deixant l’humor de banda, res de tot això és fals ni casual, ans al contrari: és una realitat provocada i provocativa.

 

 
 
 
 

 

Advertisements