Etiquetes

, ,

Jo visc en un poble. D’altres viuen en una ciutat i d’altres, a mig del bosc. I tots, visquem on visquem, tenim en comú un sentiment de pertinença a un territori domèstic, aquell territori en el qual ens agrada reposar, passejar, trobar els amics, educar els fills o guanyar-nos-hi la vida. Qualsevol d’aquests motius, d’altres de ben diferents o tots alhora, acaben configurant el nostre particular paisatge vital que no canviaríem per cap dels edulcorats paisatges idealitzats per TV3.

Vull dir amb això que el nostre univers sempre té arrels locals i que es tracta d’arrels profundes que menen complexos i comprensibles sentiments d’identitat. I com que hi ha qui afirma –sobretot aquells que es proclamen als quatre vents ciutadans del món– que res que es basi en sentiments pot ser considerat prou sòlid per bastir ideologies ni projectes, diré que res és més ferm ni més sòlid que una partida de naixement o un certificat d’empadronament. Això que sembla que per a algunes persones pot semblar sobretot burocràtic és en realitat un certificat de pertinença, de sintonia, d’identificació per a moltíssima gent.

Es preguntaran a què ve ara aquesta reflexió sobre la identitat local. Doncs ve a tomb d’una qüestió aparentment tan poc sensible com el finançament dels ajuntaments, d’aquestes institucions locals que governen el nostre entorn més immediat, el nostre hàbitat de cada dia, i que reben  les engrunes formigueres de la picossada de diners públics que es traspassen d’una administració a una altra.  Ep! Que aquests diners són els meus, i els de vostès! I estaria bé –seria el més just– que nosaltres, que vivim en pobles i ciutats que tenen nom i habitants de carn i ossos veiéssim com els nostres impostos es destinen també a millorar el lloc on vivim d’una forma suficient i sostinguda en comptes de supeditar els pressupostos municipals a l’activitat constructora o a l’increment progressiu de totes les taxes.

És veritat que ja hi arriben diners de l’Estat i de la Generalitat. Però hi arriben després que els alcaldes facin veritables processons de penitència i recargolats tràmits burocràtics per acabar obtenint uns diners que en realitat han sortit de les llars dels seus propis municipis.

 És per això que no comparteixo ni l’alegria per l’acord de finançament autonòmic ni les reivindicacions de concert econòmic perquè qualsevol d’aquests plantejaments es fa i s’ha fet pensant en el govern del país i oblidant el govern dels Ajuntaments i  els diners recaptats a partir dels meus impostos segueixen sense arribar al meu poble amb prou mesura. El veritable repte en matèria de finançament públic no és que Catalunya rebi un retorn proporcional i equil·librat dels impostos que els seus ciutadans paguem a l’Estat sinó que l’Agència Tributària  en comptes de ser  un òrgan de gestió depenent de  l’Estat sigui un òrgan al servei dels Ajuntaments, que els impostos locals i generals recaptats en un municipi reverteixin directament a les arques del seu Ajuntament i que la Generalitat –i l’Estat, si no hi ha altre remei- rebin una quota equivalent al cost que els conjunts dels seus habitants ha de suportar  per al manteniment de les institucions i dels serveis generals.

Possiblement,  aquestes quotes a transferir a la Generalitat i a l’Estat serien més elevades que  els fons que restarien al municipi, però amb tota seguretat obligarien a canviar moltes dinàmiques polítiques en la gestió de les institucions, per augmentar-ne la rigorositat i l’eficiència i per a disminuir-hi la despesa supèrflua que encara és molta. Tantes coses obligaria a canviar l’adopció d’un sistema com aquest, que probablement mai ningú no em comprarà la proposta.

Anuncis