Etiquetes

, ,

Moltes vegades, quan algú presumeix d’alguna cosa vague i fantasmal sol sentir-se a l’esquena la frase «Aquest té molta terra a l’Havana» que és com dir que no té res. La frase, segurament gestada a l’ombra dels indians vinguts a menys o dels aventurers sense fortuna que presumien d’haver estat a ultramar, esdevé gens casualment un mirall de l’actual i principal terratinent de Cuba que és l’estat mateix.

 Controlat ininterrompudament pel partit comunista des del 1959, el govern administra molta terra però també és com si no tingués res perquè més de la meitat del sòl cultivable no el treballa ningú i la resta es dedica a cultivar majoritàriament allò que en el mercat soviètic del troc tenia més sortida: la canya de sucre i el tabac. El resultat és que Cuba ha d’importar el 80 per cent dels aliments que es consumeixen a l’illa i que els més bàsics se subministren mitjançant una cartilla de racionament flexible, que no vol dir que sigui de material plàstic sinó que els privilegis a què dóna accés són regulables segons la fidelitat i els serveis al règim, amb completa indiferència al fet que a la unitat familiar hi pugui haver vells, mainada o malalts. La conseqüència més directa de tot això és que hi ha població mal nodrida i que passa gana.

 Ara que l’actual crisi econòmica d’abast internacional ha frenat els ingressos per turisme i està fent augmentar de forma important el cost de les importacions, el castrisme s’ha vist obligat a fer apologia del treball agrícola amb frases tan aclaridores com «no ens queda més remei que fer produir la terra» o «sobra terra de bona qualitat que no es conrea», que posen en evidència una desídia i una manca d’eficàcia en la planificació duta a terme fins ara que són absolutament inexplicables. O potser sí que es poden explicar pel mateix temor que el president Raúl Castro manifestava referint-se a les traves que posen habitualment els funcionaris del règim a qualsevol novetat, més o menys com a tot arreu dit sigui de passada.

Potser val més tard que mai però, al marge del debat ideològic, si em pregunto quina raó pot justificar que, al cap de 50 anys, el sistema més elemental de subsistència de qualsevol comunitat humana hagi estat descuidat a Cuba d’una manera tan notòria, només sé trobar-hi una resposta: la perversitat dels seus mandataris, convençuts que l’escassedat i la precarietat aplicades sobre la població resulten ser les armes de control més eficaces.

Anuncis