Etiquetes

No sé si a tot arreu, però a Catalunya almenys som d’una hipocresia que fa fàstic. Ara a tots ens fa ràbia el que ha fet Fèlix Millet i sembla que no escandalitzar-nos per tot el que anem sabent  ha de ser senyal d’una injustificable desídia cívica: estem moralment obligats a escandalitzar-nos. Deu ser una herència inel·ludible de la moral catòlica: escandalitza’t però no et rebel·lis perquè només la submissió ens farà sants. Miserables, però sants. Escolteu: més enllà de l’indiscutible delicte comès pel clan d’aquest home, com voleu que em cregui que ningú de tota la gent que ha estat governant el país, que ningú de la poderosa maquinària dels partits que s’infiltra a les institucions, que cap funcionari públic  (Generalitat, Hisenda) , ni la premsa –ara tan voraç- , ni els treballadors del Palau, ni els coneguts  dels protagonistes, ni les entitats bancàries, ni els proveïdors, ningú absolutament ningú, no sospitava res, no en sabia res. És materialment impossible. I la raó de tot plegat és simple: qui no coneix un paleta, un lampista, un fuster, un metge, un majorista, que no ens hagi proposat mai “pagar en negre”? Fer trampes amb les factures és una pràctica habitual i a ningú –si no és que el mogui un profund sentiment de venjança- no se li acut córrer a presentar denúncies, com a ningú no se li va ocórrer anar a explicar que l’equip de Fèlix Millet inflava les despeses per procurar-se un marge generós a favor seu perquè això, en el nostre país, s’enten que forma part de la moral personal de cadascú.  “Hem pecat d’ingenuïtat” deia el conseller Tresserras. Efectivament, però no en el sentit que volia dir ell. Pequem d’ingenuïtat quan creiem que aquests fets són excepcionals i que algú hi posarà mà. La realitat és que són freqüents a la nostra societat i que- amb fórmules i aparences diferents- els exemples són nombrosos i només l’excés de cobdícia els desborda i fa que n’arribem a saber alguna cosa. Les coses justes per jutjar algú a qui assenyalarem amb el dit i a qui carregarem tots els neulers perquè ens complau acarnissar-nos amb qui ja està abatut. En canvi, de tots aquells que activament o passivament han contribuït o han permès que l’afer arribés a les dimensions actuals, de tots aquests no en parlarem gens. Ens escandalitzarem però no ens rebelarem perquè la condició d’anyells és tan a dins del subsconscient col·lectiu que abans de rebre una sola mossegada pactariem amb el llop que ens esquilés de per vida. Foto: Xaranga a l’exterior del Palau de la Música Catalana. Es veu que a dins també n’hi havia. (Andreu Puig /El Punt)

 

 

Advertisements