Etiquetes

, , ,

 

El cicle econòmic que ara s’acaba s’ha fonamentat en el crèdit. Crèdit per al consum (habitatge, vacances, automòbils, equipaments), crèdits per a les empreses (per a exportació, per a importació, per a fabricació, per a ampliació…) i crèdit per a les institucions (infraestructures, equipaments…). Una pràctica que si bé en ocasions puntuals pot ser summament positiva –quan la situació i l’estabilitat econòmica del creditor és objectivament solvent i el crèdit, transitori–, un cop universalitzada per obra i gràcia del màrqueting bancari i de l’eufòria col·lectiva esdevé una veritable bomba de rellotgeria: entre tots hem acabat fent una pilota de dimensions incommensurables que no té aval ni cobertura possible si un dia el més insignificant dels incidents acaba provocant una reacció en cadena amb el iuan com a única moneda estable.

És en aquest context que cal observar les mesures de contenció i de retallada engegades arreu i també pel govern espanyol. És cert que l’equip de Rodríguez Zapatero s’ha prodigat amb les prestidigitacions hipnòtiques per ocultar les evidències, i que tota crisi s’acarnissa especialment amb els febles. Però la majoria dels ciutadans hem participat del festí comprant, venent, usant, gastant i fent el joc a la generositat del sistema en profit del gaudi particular, i assenyalar ara els dirigents polítics i els capitalistes com els únics immorals i culpables és encantar-se amb els arbres i no veure el bosc. El que d’ara endavant cal no s’acaba amb la retallada dels sous dels polítics ni amb el control dels salaris dels directius –en algun cas, recomanables més per higiene que per utilitat–, sinó que va molt més enllà: cal canviar i moderar els hàbits de consum, i cal disposar de planificacions de desenvolupament que marquin quines han de ser les activitats productives del futur a mitjà termini i que distribueixin millor entre la població els llocs de treball. Aquest canvi no es farà en dos dies i tampoc no es farà sense la implicació –voluntària o per imperatiu legal– de tots els agents socials, sense exclusió. Per això, actituds com les que van dur ahir a la vaga els funcionaris i els col·lectius laborals associats no són de cap manera comprensibles, si ells i els sindicats que els representen es consideren ells mateixos agents socials. Perquè si s’hi consideren, el seu paper no és practicar la rebequeria permanent, sinó posar de manera didàctica la seva part de les bases de la transformació que es necessita per superar aquesta crisi. (Foto: Judit Fernàndez / El Punt)

Anuncis