Etiquetes

, ,

La Xina és un peculiar país governat alhora pel més cínic i pervers dels comunismes i pel capitalisme d’estat més voraç. Gràcies a la seva posició de força en el concert mundial ha aconseguit el mutisme absolut de la comunitat internacional i, a més a més, un notable nivell de requesta per esdevenir el paradís del capitalisme més salvatge. Allí és on van a parar moltes de les fàbriques deslocalitzades del primer món, no només perquè el mercat asiàtic sigui, ara per ara, un mercat en progressió sinó també per la simple raó de l’abaratiment de costos que representa poder contractar treballadors que viuen collats per la dictadura, sense cap experiència ni precedent en les relacions antre empreses i treballadors, i sobretot sotmesos a una economia de mínims on un salari representa una oportunitat de progressar o de sobreviure, per petita que sigui. Però la Xina no és diferent de qualsevol país governat des del totalitarisme: quan per una via o una altra s’hi introdueix progrés, la informació aprofita totes les escletxes que pot i també hi entra. Ara els xinesos que treballen a totes aquestes fàbriques ja saben que el que cobren és una misèria i que ningú no ha anat a alliberar-los de res sinó a aprofitar-se’n. Per això les vagues i els sabotatges recorren les principals factories com un rosari i ho fan a l’estil xinès: bloquejant produccions, sabotejant instal·lacions i, fins i tot, amb episodis aïllats de violència. Davant d’aquest nou escenari, els dirigents de les multinacionals han trigat ben poc a proclamar les bondats de la negociació col·lectiva entre l’empresa i els treballadors organitzats sindicalment. Si recordem aquells temps en què qualsevol ideologia d’esquerres i de base treballadora –i, per tant, sindical– justificava la seva existència en la lluita contra aquell ens impersonal però real que anomenàvem El Sistema, es fa molt difícil no sentir una finíssima fiblada a les entranyes quan veiem que ara és el mateix sistema el que clama perquè els sindicats s’hi sumin a fi de garantir un millor control de la classe treballadora. Sembla que els temps estan canviant. O potser només canvia la percepció que tenim de les coses i en realitat sempre han estat igual. (Foto: Treballadors xinesos a Catalunya. Quim Puig / El Punt).

Anuncis