Etiquetes

,

Sol passar sempre però en època preelectoral i electoral aquest fenomen s’accentua fins a extrems que provoca nàusees: veus destacades i autoritzades dels diferents partits -portaveus i portaencàrrecs diversos de noms i rostres ben coneguts per tothom- utilitzen tots els recursos de la dialèctica per estructurar qualsevol discurs de manera que transmeti dos missatges en un de sol: el posicionament de la formació política sobre la qüestió que faci al cas, i el repartiment de tantes bufetades com sigui possible destinades al partit rival i especialment al seu líder, vingui a tomb o no. Massa sovint es defuig directament la possibilitat de debatre o de replicar ideologies i programes utilitzant l’argumentació perquè, segurament, creuen que això seria un dispendi excessiu d’energia i de temps -i probablement d’intel·ligència- que la majoria no estan disposats a esmerçar. Estan tan avesats a aquesta pràctica i tan absolutament pendents de no desaprofitar cap oportunitat que se’ls doni per emetre missatges i alhora aplicar la màxima de difamar perquè alguna cosa en quedarà, que fa ànsia fins i tot preguntar-los l’hora. I els és ben igual que per fer-s’ho venir bé hagin de mostrar un discurs forçat i d’un infantilisme que fa xena.
Aquest mal costum condueix, d’altra banda, a la sospita que entre els integrants dels aparells de propaganda dels partits hi ha una convicció generalitzada que els ciutadans corrents som limitats de facultats cognitives, per dir-ho suaument. Que tot s’hi val, que no ens adonarem d’aquestes manipulacions i que, encara que ho arribem a copsar, sempre hi haurà la possibilitat que ens hagi quedat a dins un petit pòsit del verí escampat.
No es tracta de negar ara l’efectivitat de tècniques comunicatives que han estat perfectament comprovades i mesurades demoscòpicament. Però tampoc convé que s’oblidi que l’interès dels electors per acudir a les urnes o per participar d’alguna manera en la política -en la gestió i el control dels afers públics que ens afecten- ha disminuït de manera preocupant i paral·lela al crèdit dels que aspiren a ser els nostres representants. Si aquesta tendència no els diu res, per ells faran. (Foto: Quim Puig).

Advertisements