Etiquetes

, ,

El Centre Fraternal a la Plaça Nova de Palafrugell

El Centre Fraternal a la Plaça Nova de Palafrugell

No sé com viuen l’exili d’altres peixos fregits que han anat a parar a les més diverses paelles del país i del món sencer.  Pel que fa a mi, haig de dir que no puc passar gaire temps sense trepitjar els carres i els rodals de Palafrugell  i que cada visita que hi faig esdevé  una àvida cacera de totes les percepcions sensorials possibles. Perquè per a mi, el meu poble és ara, sobretot, un univers de sensacions que destil•lo i deso acuradament en un rebost de records per utilitzar-los com a bàlsam quan el meu esperit ho necessita. Sense necessitat d’emular els mètodes sanguinaris del Jean-Baptiste Grenouille d’ El Perfum però amb la mateixa afició i passió, procuro retenir olors, formes, colors, textures, sons i sabors per a mi indissolublement associats amb el meu particular i petit país. 

Sempre he estat un caçador sensorial. Per això en aquest rebost d’essències s’hi poden trobar encara imatges ja oblidades com la pàl•lida lluna  de neó que coronava el post de gasolina de Plaça Nova, l’olor i el sabor a vainilla que desprenien els inimitables i cremosos gelats italians de ca la Mercè Guitart, el de terra molla que feien els carrers de la Vila quan l’asfalt era una excepció, o el de palla i gasolina que hi quedava després de les curses de karts al circuit urbà de la muralla. El perfum dolç i primaveral dels pètals que confegien les catifes florals del Corpus i, no hi podien faltar, la flaire de peix fresc fregit que surava a l’aire dels carrers en els capvespres d’estiu i el regust intens i cendrós de suro que impregnava tot el domini palafrugellenc.

De les percepcions actuals, encara m’enduc amb mi l’olor que s’escapa de totes les fleques i que, per suggestió, sembla que donen als carrers on són un cert color de pa. Una impressió actualment més escassa que en la meva infància quan, pràcticament a cada barri n’hi havia una o dues que feien que aquest efecte fos més ampli. Si parlem de sons us haig de dir que al costat de  l’essència d’alguna havanera sentida i cantada en un pati clos de Calella amb la veu baixa i precisa del meu amic Càstor, hi ha també la remor de les veus babèliques que cada diumenge d’estiu omplen la Plaça Nova, o el mormoll del mar de fons quan repica les roques de Calella. I entre els colors, tots els blaus del mar – el marí espès del mar de fons, el gris que anuncia tempesta, el verdós de les cales, l’elèctric de tramuntana…- o els de la terra: fort i espès en els camps d’Ermedàs i de Llofriu i ferruginós a la costa. 

I què puc dir dels sabors? Registro amb tanta cura com ho faria un notari, el sabor de les garoines, dels musclos de roca, del peix de sota el Cap, de l’aigua de la Font de la Teula…. per posar-los al costat del pal•ladar dens del niu, l’arròs a la cassola i els calamars farcits, de la dolça suavitat de la rebosteria, de l’acidesa lleugera del suquet…

Ja podeu entendre que la llista és inacabable i potser, de tan extensa com és, sembla que no tingui valor. No us enganyeu: el que no té és preu. Retenir en la memòria de cadascun dels sentits totes les coses i tots els moments que ens són plaents és en realitat la manera més senzilla i gratificant d’acostar-se a la felicitat. El lloc d’on som fa només –i Déu n’hi do!- d’alambí.

Advertisements