Etiquetes

,

Fixin-se que la tendència que prenen les mesures governamentals ens porta pràcticament a capgirar el concepte de servei públic fins a situar-lo just al pol contrari de com l’havíem entès fins ara. Si sempre havíem pensat que, al costat de l’activitat sanitària privada, era bo tenir un sistema públic de salut que garantís l’atenció universal, ara, cada dia amb més determinació, es va preparant la transformació d’aquest sistema en un altre de concessions privades que tingui l’administració com a client i en què els ciutadans siguin atesos per criteris de costos i no pels estrictament sanitaris. Cada dia amb més certesa, també, es porta l’ensenyament públic al col·lapse mitjançant la desinversió, la reducció de recursos humans i materials i la massificació, la qual cosa propicia l’èxode de les classes mitjanes que hi puguin quedar cap a escoles concertades en les quals els criteris de gestió amortiran i minimitzaran els efectes d’aquesta calculada política.

Tot això seria més o menys defensable o més o menys rebatible, en funció de l’ideari de cadascú, però coherentment, al cap i a la fi, si respongués a una idea clara de treure deute dels comptes públics i generar rendiment econòmic en el sector privat perquè es dinamitzés l’economia. Deixem-ho aquí i no entrem ara a analitzar les dependències del sector dels serveis ni les condicions laborals que porta adherides un canvi d’aquestes característiques.

Però aquesta teòrica coherència s’esmicola sense remissió quan el sistema bancari és socorregut una vegada i una altra per l’erari públic. Si alguna cosa ha estat paradigma de la iniciativa privada, de la liberalitat absoluta de l’exercici comercial, aquesta ha estat sempre la banca. I, fins fa ben poc, un banc, com qualsevol altra empresa privada, si arribava a la situació de fallida, no tenia cap altra alternativa que la clausura i el rendiment de comptes. Ara no. Ara el sostenim costi el que costi, com en el cas de Bankia, que, tot i que en parlem molt, sabem molt bé que ni és el primer ni serà el darrer embornal que es destapi del clavegueram del sistema bancari.

Queda, encara, l’argument segons el qual sostenir els bancs és invertir en futur. Considerant que als bancs se’ls sosté i que a la sanitat i a l’ensenyament públics se’ls escanya, ja es veu ben clar que tenir ciutadans formats i amb bona salut en condicions d’equitat no és una condició de futur.

Anuncis