Etiquetes

, ,

Jordi Sàbat posa al descobert les contradiccions de les aparences amb què ens vestim el cos i l’ànima en l’exposició que  es pot veure l’Espai Empordà de Can Mario / Fundació Vila Casas de Palafrugell, des del 16 de juny fins al 16 de setembre.

Encara que aquesta exposició dugui el nom genèric de L’aparador, si fem una mirada retrospectiva sobre l’obra de Jordi Sàbat veurem que el seu univers creatiu ha tingut sempre elements que podrien formar part d’un aparador més ampli i divers, bé perquè remet a imatges o a tècniques conceptuals i plàstiques que tenen a veure amb la publicitat, bé perquè s’expressa a través d’objectes corrents als quals proporciona una dimensió diferent de la quotidianeïtat amb què estem acostumats a veure’ls. Recordem, per exemple,  les sabates, les maletes, els segells o les portades de llibres que han estat protagonistes d’algunes de les col·leccions anteriors.   

 A l’aparador absolut de Jordi Sàbat hi han anat a parar una inacabable col·lecció d’idees i d’objectes, a vegades estudiats fins a l’avorriment, a vegades capturats al vol,  però sempre passats pel sedàs d’una mirada precisa i reclosa. Una mirada de mitja parpella, podríem dir,  com si els seus ulls fossin  una lent que busca l’extrema profunditat de camp que permet copsar tots els clarobscurs, totes les dimensions, tota la semàntica,  i triar, finalment, la proposta que sintetitzi més bé que cap altra la inquietud interior i la constant ebullició creativa que el fan un artista capaç de dipositar la seva obra sobre la nostra pell perquè ens guareixi de l’encarcarament que ens segresta cada dia. 

 Per a aquesta exposició Jordi Sàbat ha entrat silenciosament a la rebotiga d’una antiga sastreria o d’una modista –avui dia ja gairebé no existeixen ni aquests objectes ni aquests oficis- per rescatar-los de l’oblit i convertir-los en conductors de les nostres contradiccions. Allò que volem mostrar com a atractiu o perfecte (idees, productes, programes…) ho posem a l’aparador i ho presentem sobre un maniquí, sobre un penjador o sobre  suports que a vegades són fins i tot humans però que no deixen de ser maniquís i penjadors. I amb un procediment tan simple com aquest es desencadenen efectes perversos com convèncer-nos que adquirim singularitat quan en realitat esdevenim clònics o fer-nos creure que ens alliberem d’unes angúnies quan ens en fa presoners d’unes altres.

 Cedirem, despreocupats, a la proposta de vestir robes més amples perquè l’alegria dels productes calòrics ens hi convida o ens deixarem convèncer de cenyir-nos vestits més ajustats seduïts per les promeses d’una deglució sintètica? Triem el que triem, acabarem en el mateix punt: penedits. Penedits d’haver-nos deixat anar com pecadors o penedits de reprimir-nos com ressecs penitents  monàstics. 

 Jordi Sàbat ens resumeix el dilema de forma gràfica: preferim ser la poma rodona però sana, o la poma rosegada pels remordiments i la química? I per si el dubte encara no sen’s esvaeix, ens mostra una carta més: uns esquelets, unes estructures vitals que són una suma de peces encadenades per un simple i senzill ganxo, una futesa que tant és capaç de suportar tot el pes dels nostres vestits –els del cos i els de l’esperit- com de deixar-se anar i desfer-se amb un fatal i imprevisible gir. Què ens queda, doncs, sinó el Carpe Diem?

Advertisements