Etiquetes

, , , , , ,

El conseller d'Economia i Coneixement  de la Generalitat de Catalunya, Andreu Mas-ColellQuan una administració no es veu amb cor de sostenir la seva hisenda pública mitjançant  els  recursos propis i el crèdit d’entitats financeres, es pot ben dir que està quebrada. I quan aquesta situació la porta a demanar diners i ajut -sisplau per força- a administracions de rang superior s’està comprometent amb un procés que no es pot dir d’altra manera que rescat. Amb quines altres paraules es podria qualificar  haver de sotmetre la sobirania pròpia a pautes d’actuació que es basen en criteris polítics dictats des d’institucions i centres financers externs?
El govern espanyol però, té a la mà cartes que li permeten disfressar l’operació, com el fet de modular l’ajut a terminis i poder negar així l’existència d’una intervenció plena, almenys fins que la pressió financera li ho permeti.  Una altra carta, la   principal, és l’estructuració de l’estat en autonomies, una constitució  política que li permet al PP descarregar en les administracions territorials la responsabilitat de la situació de fallida, com si aquest model fos aliè a l’estat mateix, a la seva política fiscal i als seus dispendis superflus. Un cop jugades aquestes cartes, el govern del Partit Popular  té la partida de cara per fer valer el paper de l’Estat com a interlocutor únic davant els prestamistes europeus: si les autonomies volen participar de l’auxili financer, s’hauran de sotmetre al seu torn a unes altres pautes també basades en criteris polítics dictats des de Madrid.
En aquest context, el govern català fa malabarismes de mal equilibrar: d’una banda estudia acollir-se al fons de liquiditat per a les autonomies perquè a la caixa només hi ha teranyines, i de l’altra impulsa un acord parlamentari ampli per poder portar el pacte fiscal a Madrid. És perfectament comprensible la urgència de la tresoreria, però cal preguntar-los si són conscients que, acceptant d’entrar a l’escenari construït pel  PP, les condicions del rescat –que es veu que no és rescat, tampoc, sinó ICO4- ens ficaran la guilla al nostre galliner.  Quins ous ens pensem que anirem a vendre, llavors?  Si les opcions són no tenir diners o tenir-los condicionats a un règim de constrenyiment polític i social que ens mantingui ofegats, no serem capaços d’anticipar les eleccions i engegar a dida tant de corsari?

Anuncis