Etiquetes

, , , , , , ,

Acte abertzale reclamant la independència d'Euskadi

Acte abertzale reclamant la independència d’Euskadi

Per què cridem “In-de-penden-cià” i no In-de-pendència? Segurament perquè els primers a cridar-ho ho varen calcar directament del clam que van llençar els vascos primer que ningú –encara que ara sembli que són els darrers- i que feia més o menys la mateixa cantarella que ara fem aquí, però amb l’entonació de les síl•labes que correspon a l’eusquera: “In-de-pendent-zia”, amb un accent a la segona “i”.
Nosaltres, en canvi, hem decidit sense cap explicació raonable  posar aquest accent a la “à” final en comptes de la “è” que li correspon i el resultat és una cantarella xocant i francament feridora de la sensibilitat lingüística que no acabo d’entendre com el sempre hipersensible gremi de filòlegs deixa passar sense estremir-se ni badar boca. És que potser la càrrega semàntica i ideològica de la reivindicació justifica el barbarisme? No pot ser admissible de cap de les maneres, com no ho és la deixadesa que posa en evidència la popularització d’aquesta pronunciació.
 Sembla que si un  es proposa reconstruir la plena sobirania del país hauria de posar molta cura a fer i dir les coses amb exactitud i precisió, procurant que s’hi vegi una certa coherència entre les actituds i el projecte i, sobretot, perquè la cadència de la reivindicació no sembli una cançoneta de minyons que es fan venir bé el ritme de la composició amb el de la marxa i amb el de la rima amb kumbaià.
 Cap d’aquestes observacions precedents no és banal: la confrontació política que ens espera no serà cap excursió sinó una llarga i difícil batalla dialèctica, jurídica i institucional de primera magnitud que tindrà altíssíms costos de desgast.  de caràcter personal i col•lectiu. No és cap fotesa que els equips de la Moncloa treballin per a articular una bateria artillera a partir d’una comissió d’anàlisi jurídica i d’una altra de reforma institucional. Tampoc no ho és la crida del govern espanyol a la diplomàcia perquè tanqui les files per combatre la possible internacionalització de la reclamació sobiranista. I encara ho és menys que el govern espanyol es mostri obert a un diàleg que primer negava coincidint amb enquestes que indiquen una reculada de l’actual majoria independentista si el pacte fiscal fos una possibilitat materialitzable a curt termini.  Ens prendrem aquests senyals amb la mateixa indolència amb què acceptem un estendard amb faltes d’ortografia o posarem l’accent on toca?

Advertisements