Etiquetes

, , , , , ,

El Flautista d'Hamelín

El Flautista d’Hamelín

El flautista d’Hamelin sí que és una quimera. Veient dilluns al vespre la versió televisiva que Ricard Reguant ha fet del Retaule que Jordi Teixidor va escriure al final dels seixantes i que tant d’èxit va tenir en els escenaris durant els anys següents, vaig quedar atrapat entre dues sensacions contradictòries.
D’una banda, renovava  l’admiració per un text que retrata en clau de comèdia musical el dèficit democràtic d’aquells anys, la creixent rebel•lia social i, sobretot, l’entramat d’interessos que enteranyina el poder i que vist des de la perspectiva municipal –en aquest cas, el comú de la vila de Pimburg- sempre és paradigmàtic.  De l’altra,  assaboria l’amargor de comprovar que, malgrat la mitja formalitat democràtica que hem aconseguit, el rerefons polític i social no és a gaire distància del que fa més de quaranta anys va inspirar l’obra teatral de Teixidor.
Un exemple: quan el burgmestre convida el sabater al consell municipal perquè vegi com l’ajuntament s’ocupa dels seus problemes -la plaga de rates- l’artesà s’indigna en veure que els regidors es reparteixen bona part de les rateres. Però el batlle desseguida li fa veure que protegir els magatzems dels edils és protegir els queviures que després ells els compraran i que si no ho fan així després no tindran res per menjar ni vestir. El sabater compren immediatament que són ell i els seus convilatans els que són a dins d’ una gran ratera mentre els rossegadors de dues potes campen lliures. No és aquesta una al•legoria precisa de la  societat actual, que malgrat ser presonera del modus operandi del poder financer tampoc no se’n pot deslliurar sense abocar-se al precipici?
I un altre: quan els síndics Weiss i Baun es proposen eliminar el flautista per monopolitzar l’abastiment de rateres i de raticida  i així multiplicar-ne el preu per quatre,  no suggereix l’escena un escenari probablement semblant per al conflicte trilateral entre la Generalitat, Acciona i Agbar per a la gestió de les aigües?

I no ens recorda la conxorxa de poders locals -el burgmestre, els síndics, el consell municipal, el cap de la milícia i el reverend Grundig- els pactes de silenci i d’exculpació que ha acabat convertint el cas Pallerols en una comèdia lamentable?

La clau de la trama, però, s’esdevé quan el flautista, després d’haver estat empresonat per les acusacions dels síndics i del reverend Grundig, rebot els diners que li ofereix el burgmestre perquè  torni a aceptar l’encàrrec de treure les rates de Pimburg. Ell sap que per més bestioles que s’endugui, la veritable plaga continuarà assolant la vila. Immutable destí? Camus opinava que  el que mana només ho pot fer mentre hi hagi qui l’obeeix.

Advertisements