Etiquetes

, , , , ,

AjuntamentEls municipis són les institucions que més necessiten ser rescatades, tant en les seves finances com en la funció política que les administracions superiors els sostreuen.  Seran, en canvi, les administracions més retallades i les més anorreades. Així serà gràcies a  la barroera i superficial reforma que el Partit Popular planteja dur a terme a les corporacions municipals però també perquè els successius  governs de Catalunya han compartit amb el d’Espanya una mirada recel•losa sobre el món local: sempre s’ha considerat que com més autonomia tinguin els ajuntaments, menys capacitat competencial els quedarà als governs.
Els humans vivim en comunitat i la nostra peça bàsica d’organització territorial és el municipi.  En municipis vivim i morim, treballem i gaudim de l’oci. En municipis trobem els serveis que necessitem, hi comprem, hi venem, ens relacionem i establim vincles amb el territori físic: el paisatge, la identitat local (sóc de….).  Pràcticament tot es condensa en l’àmbit municipal i només les comunicacions pertanyen a un àmbit organitzatiu superior. No tindria sentit, doncs, que els municipis fossin els destinataris principals dels nostres impostos? Que poguessin exercir sobre el territori respectiu l’acció de govern? Que conservessin i potenciessin el seu paper de catalitzadors de la democràcia més directa?
En comptes d’això es preten reduir-ne la capacitat i traslladar-ne part de l’acció a les institucions superiors quan, des de fa molt de temps, l’opinió pública ha plantejat nombrosos interrogants sobre el paper institucional i polític dels consells comarcals i, sobretot, de les diputacions. Perquè és en aquests dos organismes on es manifesta amb més evidència la instrumentalització i el clientelisme polítics i on bona part dels respectius pressupostos es gasten en mantenir activa la pròpia institució que, fa, al cap i a la fi, d’intermediària dels ajuntaments.
És cert que convé una reforma municipal com convé una reforma institucional completa, tant per eradicar la burocràcia com per simplificar-ne el funcionament i els organigrames. Segurament és recomanable rebaixar a tot arreu el nombre de càrrecs polítics electes perquè és més que evident que no són tots necessaris ni per a governar ni per a fer oposició. Però no ens convé en absolut manllevar competències a l’administració més propera que tenim. De la mateixa manera, convé afavorir les mancomunacions però en cap cas supresions ni fusions que representaríen una pèrdua d’identitats i un allunyament de la ciutadania.
Encara menys convé estendre la idea que la política local s’exerceix amb l’amor al país com a única recompensa, com va dir el ministre d’Hisenda. Aquest hauria de ser, efectivament, un valor intrínsec en qualsevol candidatura política a un càrrec públic, per més que el panorama actual ja ens permet deduir que serien molts els que no superarien l’examen. Parlem, doncs, de condicions previes. Tampoc no es tracta de caure a l’altre extrem i parlar de recompensa sinó de parlar de dignitat institucional i d’igualtat d’oportunitats perquè la política no sigui exercida només pels que s’ho poden permetre. I, sobretot, perquè la política local no sigui menystinguda respecte de la política nacional o internacional.                                 Vet aquí que si s’imposés una norma que considerés que l’altruïsme hagués de ser proporcional a la trascendència de la responsabilitat  política,  l’espavilat ministre Cristóbal Montoro hauria de pagar per ser-ho.

 

Advertisements