Etiquetes

GironautaEl Viatge del Gironauta (Curbet Edicions 2013) és el recull dels articles que en Quim Curbet (Girona 1959) va escriure setmanalment al Diari de Girona entre el gener del 2009 i el desembre del 2012. En cada un hi feia la instantània d’una població de les comarques gironines, fins a sumar-ne 207, que no són totes les de la demarcació perquè ell limita aquest atles particular a la geografia que assegura que és possible divisar des del Santuari dels Àngels en un dia clar.
Per què se li va acudir fer aquest recorregut? Diu Curbet que de ben petit – quan vivia impregnat d’olor de tinta i de paper en aquella llegendària impremta familiar on, a més d’impresos s’hi feien revistes com Presència- li agradaven molt els atles. En Quim descobria amb ells què hi havia més enllà dels horitzons grisos i negres d’aquella vella i ara afortunadament reconstituïda Girona. Els atles, els mapes, sempre han estat molt més que el dibuix d’un territori. Contemplant-los, hem vist ballar les lletres que formen els noms del pobles per associar-se amb paraules i cognoms que ja sabíem, hem mesurat distàncies i proximitats que no tenen res a veure amb els quilòmetres, hem resseguit rutes a través dels camins i del rius, hem somniat que vèiem els camps, els boscos i els pobles tot volant com els ocells o els aeroplans…I el dia que decidim anar a tots aquests llocs descobrim que, sense competir amb els de la imaginació, els paisatges reals també ens encanten. Sobretot els que tenim més a l’abast, sovint ignorats i menystinguts per aquest afany de recórrer el planeta esperitats i enxovats com bestiar en els aparells dels pirates de l’aire.

 
Curbet va publicar els articles al diari i en el llibre no pas per rutes històriques, ni per escales demogràfiques, ni per filiacions comarcals sinó per estricte ordre alfabètic, un criteri que també ens dóna pistes de la seva meticulositat. Ell diu en la introducció que “l’alfabet no és un ordre més just que els altres, però tampoc no ho és menys”. Jo, en canvi, penso que, a més a més de ser l’ordenació més exacta, culta, democràtica i entenedora de totes, té la virtud que podem agafar o deixar el llibre a la nostra voluntat, avançar, retrocedir o saltar d’un poble a l’altre seguint només la curiositat particular, les fílies i les fòbies o simplement la cartografia familiar perquè, en aquest petit país, on des de cada campanar es pot veure el campanar veí, la geografia és absolutament domèstica i pocs pobles hi ha al nostre entorn que no hagin donat terra a les nostres arrels.
Amb la càmera i el seu quadern de notes Moleskine, on han quedat recollides anotacions i dibuixos que són, per sí mateixos, una altra creació descriptiva, Quim Curbet es va desplaçar a cada un dels 207 pobles i n’ha fet una fotografía. Fixeu-vos que he dit abans que ha fet instantànies i no, per exemple, anàlisis o radiografies. El matís és important perquè els articles no se submergeixen en les profunditats de cada poble ni de cada ciutat. Simplement els retrata i n’obté una escenografia en la que, inevitablement, predomina el paisatge rural dels pobles petits i el paisatge urbà dels més grans.
L’autor no pretenia res més que veure’ls a través de l’ull de la càmera que sempre duu amb ell, que seguir la tècnica del mirall d’ Stendhal al qual Josep Pla es referia sempre per remarcar que l’ofici d’escriure requereix com a condició indispensable la capacitat de reflectir el que els nostres ulls veuen. Una capacitat que segurament pot exercir amb més eficàcia un foraster que contempla el nostre entorn quotidià amb una mirada desacomplexada, que no pas nosaltres mateixos que som presoners dels prejudicis locals i de la somnolència de l’habitud, que ens resten agudesa obervadora.
Els articles conserven, un cop posats en el llibre, el seu format original de columna periodística i això no és –per més que a algú li pugui semblar- un patim patam, un fet i deixat estar, sinó una decisió ben fonamentada que vol transmetre al lector el mateix constrenyiment que l’autor pateix quan ha d’escriure específicament per a aquest espai limitat. Si els articles haguessin estat repicats i compaginats a tot l’ample de plana –com en un llibre qualsevol- molts lectors, primordialment locals, s’hauríen preguntat com és que l’autor no s’ha estirat una mica més per parlar d’aquell o de l’altre importantíssim i imprescindible detall.
Bi i fent-ho així,  Curbet s’ha trobat que alguns lectors van fer servir la possibilitat de comentar els articles a través de la web del Diari de Girona per dir-hi la seva i, encara que no són gaires, queixar-se de l’espontaneïtat fotogràfica de l’article o mostrar-se disconformes amb la visió que l’autor exposa del seu poble, sigui Castelló d’Empúries, Torrent, Sant Miquel de Fluvià o Riells, on un comentarista enfurismat el convida a no tornar a posar els peus al poble. Cosa sèria, com podem assegurar a Palafrugell, que sabem de què van aquestes coses.
Però Curbet, que també és un home meticulós, no ha volgut deixar l’oportunitat de ratificar la seva vocació fotogràfica per dir: si la meva descripció no us agrada aquí teniu aquesta altra. I si hi ha articles que han tingut comentaris, els adjunta al costat mateix per als que que es cansen de mirades reposades sobre el paisatge. I en els articles sense comentaris hi afegeix un titular del dia que contextualitza l’article en el temps i el descoratjador món en què vivim, i que, per a molts de nosaltres és també una manera de convidar-nos a retornar a la placidesa descriptiva que el text fa dels nostres paisatges i oblidar-nos de tot allò que put i esclata a fora.
Jo, personalment, prefereixo encantar-me en descripcions com aquestes:

Banyoles: “Els seus edificis ventruts semblen reposar en una migdiada eterna, acomboiats pel soroll constant d’aigües amagades”

Caldes de Malavella: “Entre les branques dels plàtans ufanosos de l’estreta Rambla de Recolons, el sol projecta clapes de llum que s’escampen i vibren sota els peus dels vianants, com petites bombolles d’aigua carbònica.”

Cantallops: “El rellotge de la rectoria, mig esborrat, ja fa temps que ha deixat de marcar les hores i a l’escola ja no hi van els nens, però el poble segueix la seva vida i desprèn olors de diumenge; a l’esglèsia, un capellà amb accent foraster ha cantat missa per primera vegada.”

Girona: “Girona és una porció de temps emmotllada entre la terra i els núvols. (…) Girona ha esdevingut un temps simple, líquid, que corre veloçment per les seves venes, però que algún dia es col•lapsarà com totes les coses d’aquest món.”

Pals: “Els ametllers floreixen impúdicament vora les cases, els serrells dels canyers llueixen entre els camps, els pàmpols de les figueres de moro treuen l’orella darrere dels murs i els coloms baten les ales en la Torre de les Hores. El mar, més enllà dels Masos, és una altra història, però per si de cas, en una rotonda hi navega la proa de formigó d’un vaixell”.

Vall d’en Bas: “Altes tiges nuoses de blat de moro, sorgides de la terra esponjosa de la clotada, amaguen l’inextricable nus de camins i carreteres que comuniquen tots els nuclis del terme.”

Vallfogona del Ripollès: “La llum de les hores tardanes rellisca entre els reflexos argentats de la pedra, rebota en els prats llaurats per un sol benigne i es recolzam daurada, sembla, definitivament, en les fulles dels arbres que acomboien el camí.”

Un cop llegit el llibre, un pot ben dir, com Quim Curbet fa a les primeres planes, tot citant Joachim du Bellay: “Feliç aquell que, com Ulisses, ha fet un bonic viatge”.

Anuncis