Etiquetes

, , , ,

Manifestació en favor d'una Sanitat pública, el passat 17 de febrer a Barcelona. Foto: CC OO / Salvador Casasnovas

Manifestació en favor d’una Sanitat pública, el passat 17 de febrer a Barcelona. Foto: CC OO / Salvador Casasnovas

Gratis no hi ha res -segon capítol-, però no confonguem les coses: un servei públic ha de ser accessible a tothom i els preus o taxes que s’hi requereixin no poden ser discriminatoris. Moltes vegades s’ha sentit dir a responsables del sistema sanitari d’aquest país, que els hospitals no són hotels i que alguns dels serveis que gestionen haurien de ser de pagament. Fruit d’aquest criteri, alguns centres públics de Catalunya han començat a posar preu a serveis addicionals, com la demanda expressa d’una habitació individual, posar a disposició de l’acompanyant una butaca o un llit, o contractar una intervenció quirúrgica saltant-se la llista d’espera.

Una decisió que no ens hauria de sorprendre perquè ha aparegut poc després d’un cert debat públic sobre la possibilitat de cobrar els àpats ordinaris dels malalts no sotmesoÉs evident que s’ha iniciat un camí de valorització dels serveis públics. Ens agradi o no, hem d’anar acceptant que les finances governamentals no poden abastar el cost absolut d’aquests serveis que, després d’anys de lluites i reivindicacions, hem situat en el marc d’un avançat i costós estat del benestar.  Els ciutadans hem de ser conscients que, a banda de contribuir amb els impostos al cost de tenir-los en actiu, ho hem de fer també amb taxes sobre l’ús. I els gestors de la cosa pública han de ser-ho, també, del fet que el que tenim ens ha costat molt d’aconseguir i que no volem- ni hem de voler- renunciar-hi.
Cal, doncs, conciliar les dues  posicions i això només es pot fer aplicant criteris equànims. Un d’ells, és mantenir  l’accessibilitat universal: les persones amb menys recursos han de poder sufragar el cost d’aquests serveis, i no de forma puntual sinó en previsió de malalties i de processos clínics de llarga durada.  I un altre, és que no es facin trampes al voltant del concepte del sistema públic de salut: si hi ha d’haver llistes d’espera, el criteri per formar-les ha de ser la urgència del tractament de  cada usuari i no la seva capacitat econòmica,  de la mateixa manera que la disposició d’habitacions individuals –si no poden ser per a tothom- no ha de ser una opció de pagament a escollir sinó una assignació derivada d’un criteri exclusivament mèdic. Se suposa que per a serveis a la carta ja hi ha els centres privats.

Advertisements