Etiquetes

, , ,

Alumnes becats per la Fundació La Pedrera-Palau de la Música el 2013. Foto Fundacio la Pedrera-Palau de la Música.

Alumnes becats per la Fundació La Pedrera-Palau de la Música el 2013. Foto Fundacio la Pedrera-Palau de la Música.

Les exigències que el ministre Wert planteja per accedir a una beca universitària s’haurien de rebutjar més per insuficients que no pas per excessives o per exclusivistes. Per això costa d’entendre que tots els col•lectius que s’oposen al seu projecte de beques coincideixin a presentar batalla perquè el barem proposat pel ministre espanyol se sitúa en una nota mitjana del 6,5.
Queixar-se d’això només pot significar tres coses. La primera, que l’acció política que Ignacio Wert arrossega com a ministre d’Educació és una acumulació d’actuacions i de manifestacions marcades pels despropòsits, la manca de diàleg  i la impopularitat social que ens predisposa a tots plegats a rebutjar qualsevol idea que se li acudeixi.
La segona –i més greu-, que en aquests rodals encara no hem entès que el rigor, la responsabilitat i l’autoexigència són condicions imprescindibles per expulsar-nos del damunt la laxitud que ens ha impregnat durant els anys de benestar fàcil que hem viscut i que potser ens han fet confondre les beques amb subvencions. Una beca ha de ser, per concepte, un estímul i un ajut perquè un baix nivell de rendes personals i/o familiars no impedeixin que una persona capacitada i implicada en els seus estudis  pugui acabar-los i construir el seu futur i el de la societat a la qual pertany. És un important mecanisme compensador de les desigualtats socials mitjançant la igualtat d’oportunitats.  I perquè sigui just no es pot aplicar ni renunciant a un grau important de responsabilitat i d’implicació de l’alumne -cosa difícil de demostrar per sota del notable- ni negligint en la comprovació dels requisits econòmics.
I la tercera, que la mentalitat imperant –a dins i a fora de les institucions administratives i educatives- sembla ignorar que hi ha altres vies per estructurar sistemes d’ajut a la formació universitària. Per exemple, els que ja s’utilitzen en països més dinàmics on l’administració concerta amb les entitats financeres vies de crèdit perquè s’hi acullin els els universitaris que no queden inclosos en el sistema de beques per qualsevol dels índexs –rendes o notes- amb l’únic condicionant d’haver de retornar els préstecs a través de la nòmina professional, un cops incorporats al mercat de treball. És clar que aquesta via és, avui per avui, utòpica en el nostre país. Per no dir tragicòmica.

Anuncis