No fa cap falta que el Govern se sotmeti a cap humiliació de l’Estat demanant-li que es faci càrrec dels equipaments i la infrastructura necessaris per dur a terme la consulta sobre el futur polític de Catalunya. Ni que s’exposi als efectes d’una denúncia de la diputada Alicia Sánchez Camacho per dotar de mitjans materials l’exercici d’un dret democràtic tan elemental com consultar els ciutadans sobre el seu futur.


És tan enorme el cansament i l’avorriment al qual ens han abocat les accions de les institucions de l’Estat, del govern espanyol i dels partits polítics contraris a un estatus polític i econòmic propi per a Catalunya i contraris a permetre que els catalans manifestem de manera pública i oficial el nostre parer sobre aquesta qüestió, que estem disposats a pagar-nos les urnes, les cabines, les paperetes i el que faci falta. A mi, per exemple, m’agradaria apadrinar una urna. Quina acció pot ser més gratificant –políticament parlant- que posar a disposició dels meus conciutadans un recipient que reculli la lliure expressió de la seva voluntat i, encara més, fer-ho en clara rebel•lió contra aquells que s’emparen en les institucions per impedir-ho?
Sentir això probablement satisfarà la capdavantera del PP a Catalunya i també Pere Navarro, que troba que les manifestacions que no li agraden haurien de pagar-se les despeses. La majoria dels catalans estem disposats a assumir que qualsevol iniciativa destinada a definir el país que volem i el marc institucional on el volem, ens l’haurem d’organitzar i sufragar nosaltres. Però “nosaltres” hauria de voler dir, també, a través del nostre Govern i dels nostres pressupostos, que es nodreixen ni més ni menys que dels nostres diners. Així ho ha vist i entès l’executiu d’Artur Mas quan ha fet aquesta previsió pressupostària, en aplicació d’una coherència elemental en qualsevol país instaurat en una normalitat democràtica.
El problema és que els catalans no vivim en plena normalitat democràtica perquè només se’ns permet triar-ne el color però en cap cas la forma. Perquè l’exercici del vot refrendatari està reprimit i perquè les organitzacions polítiques que haurien de promoure-la en tota la seva extensió prefereixen fer demagògia amb una escala de valors en la que la lluita contra l’atur o la conservació del benestar social apareixen com a antagòniques del dret a decidir.
Fer possible que hi hagui urnes el 2014 és una manera de canviar tot això.

Anuncis