Etiquetes
Barça, Catalanisme, Catalunya, Consulta, Democràcia, Estat, Independència, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Referèndum, Sobiranisme
Pancarta al Camp Nou reclamant el dret a celebrar la consulta.
Aquells a qui no agrada que els altres tinguin idees diferents a les seves, solen reclamar que no es barregi la política que no és la seva amb el futbol dels equips que no són el seu. Però política i futbol tenen molta relació, més enllà del tòpic de la instrumentalització de les masses. Ara, en hores de contratemps, coincideixen la imatge del Barça i del país, dit sigui sense cap interès de caure en la ximpleria de creure que són el mateix sinó només amb el propòsit d’explicar que les adversitats formen part de la història dels triomfs.
El Barça és en hores baixes, abatut a la Copa de Campions, feixuc davant els reptes que encara li queden aquesta temporada i assetjat mediàticament i jurídicament per desestabilitzar-ne el model que l’ha transformat de gran a guanyador. Per una altra banda, la majoria social de Catalunya, que s’ha entestat a voler decidir els ponts que ens han d’unir o separar d’Espanya, s’ha hagut de veure tergiversada, menystinguda i rebutjada en una sessió del Congrés de Diputats que tot i tenir un final previst ha estat trista i amarga per l’actitud prepotent i demagògica de la majoria parlamentària.
Si ens haguéssim de refiar de les cròniques que es fan d’una i altra derrota en els entorns mediàtics peixats pels adversaris i pels pocànimes, bé es podria creure que no ens queda res més a fer que relligar el farcell i girar cua. Tothom sembla saber què ha de fer el Barça amb el seu futur i què hem de fer els catalans amb el nostre. I tots aquests pontífexs coincideixen a indicar-nos camins de segon ordre, solucions de mitjania que esmorteeixin les fortaleses i subjuguin la llibertat i la personalitat pròpies.
Però no anirà així. Els èxits aconseguits fins ara pel Barça i la determinació reconstruïda pels ciutadans de Catalunya no són fets passatgers. Són el fruit d’unes voluntats de ser que coincideixen en el mètode: treballar amb materials nobles, elaborar peça a peça amb precisió i avançar pas a pas sense destorbar-se pel soroll que fan els que ens volen distreure i alliçonar. Acumulant paciència i experiència com un vell caçador que observa, espera i abat.
Paraules Cosides 
La barrija-barreja del futbol amb la política significa no entendre res del món de l’esport. El Barça no és un partit polític. Tampoc un moviment social. El Barça no és independentista. Tampoc unionista. El Barça no és d’esquerres. Tampoc de dretes. El Barça és un extraordinari club esportiu poliesportiu, on els socis i aficionats van a gaudir del joc que ofereixen els seus professionals. Es poden penjar pancartes polítiques? Esclar que sí. És un botifler qui no crida independència al minut 17:14? Potser sí. Potser no. Què és important el que sigui políticament? Per favor… El Barça, com qualsevol altre club de l’esport que sigui és apolític. Lletrejo: A-P-O-L-Í-T-I-C. Un Camp de futbol o un pavelló no són arenes polítiques. Aquest que escriu no va a veure i a parlar de política quan observa i anima al seu equip. Va a fruir del joc i de l’espectacle. Les principals responsabilitat de l’erràtica marxa de la secció de futbol del Barça no la té la caverna mediàtica ni la Central Lechera. Ja ho sabem que aquests ens volen tot el mal possible. Ja s’ho faran per curar-se de la Barcelonitis crònica que pateixen. El culé és autocrític. Una autocrítica constructiva oposada a la manera de ser i de fer dels cavernícoles de l’equip de la Castellana. Les mans negres s’han de justificar amb mitjans probatoris. La culpa no és dels altres quan has comés irregularitats per no haver fet la feina com calia. No hi ha política en tot el que dic. La política i l’esport no es barregen. El seu bel·ligerant article no s’aguanta per enlloc. Hi ha molts culés que se sentirien ofesos amb vostè. El Barça és un club plural. Són mal barcelonistes els “peperos” del Barça? Són menys barcelonistes que vostè per ser del PP, del PSOE o de UPyD? Demostra tenir un coneixement paupèrrim sobre el món de l’esport. Però ja se sap… de futbol tothom en sap. I de política encara més.
Fèlix Torras Solsona
Trader i Analista
Que no els publiques els comentaris? Em sembla que al qui no li agrada que els altres tinguin idees diferents… és vostè, company, amb tots els respectes. El Barça no només hi caben aficionats i socis de diferents sensibilitats ideològiques, sinó persones de tots els països del món que se’ls hi enfum el dret a decidir, perquè estan de turisme, o, bé, són turistes estrangers enamorats del futbol que senten una profunda admiració pel Barça. El Camp Nou hi ha famílies nuclears, monoparentals, modernes, tradicionals i nombroses. Hi ha gays i heterosexuals collonuts. L’únic que no és benvingut i bentrobat al Camp Nou és el “gilipolles” violent que destrossa mobiliari i busca raons per expressar violència física. Aquests indesitjables no haurien de caber al nostre estadi. Vaja, a cap estadi ni pavelló del món de l’esport. Sobren amb majúscules. Els únics que sobren No els volem. Els detestem. No obstant, ens és igual si hom que és futboler i pacífic tingui una ideologia carpetovetònica. El que més valoro d’un aficionat és saber guanyar, saber empatar i saber perdre amb esportivitat. Aquests valors són propis de persones de bona fe. La bona fe no té ideologia, sexe i religió. La bona fe és valor de referència en les graderies d’un camp de futbol. La política si hi és present -mitjançant l’expressió democràtica que es reflecteix en la pancarta de la imatge- és benvingudíssima. Si no hi fos, la pilota continuaria rodant. Sense més.
Fèlix Torras Solsona
Trader i Analista
Benvolgut Enric,
Company, tenies raó. Tota la raó del món. Política i futbol es relacionen d’una manera inqüestionable. I encara més en aquest estat espanyol que es troba a les antípodes del Regne Unit pel que fa al respecte i reconeixement de les diferents sensibilitats nacionals.
D’altra banda, l’estat espanyol, amb la seva política carpetovetònica, no és l’únic que fa mal a Catalunya. Artur Mas va plantejar un pla estratègic, innovador i original de “llista única”, sense sigles de partits polítics i amb membres de la societat civil, per intentar aconseguir una majoria favorable al dret a decidir el futur polític de Catalunya. Però, inexplicablement, Junqueras va fer de les seves. El problema polític de fons de Catalunya no és Espanya. La desunió del nacionalisme català s’ha carregat la feina ben feta de l’ANC i Òmnium (societat civil catalana procliu al dret a decidir). El nacionalisme polític català ens ha tirat pedres sobre la nostra pròpia teulada. S’ha palesat que les “cadires” són el més important.
Salut Enric!
Fèlix Torras