Etiquetes

, ,

Eslogan històric al Camp Nou.

Eslogan històric al Camp Nou.

El Barça és una entitat privada i, de portes endins, els seus responsables poden fer el que considerin més convenient per als seus interessos. Sí que és veritat que té uns associats que, amb el seu vot, poden avalar o desautoritzar els que la governen però, en una entitat d’aquestes dimensions, això és considerablement difícil i només les eleccions a junta poden arribar a canviar alguna cosa si no és que cauen en trampes gatopardesques. És a dir, els sembla que canvien alguna cosa quan en realitat no canvien gaire res.
Així i tot la decisió dels socis no és ni única ni incòlume. Entre els milions de seguidors que el Barça té arreu del món, alguns centenars de milers pertanyen a l’entorn social més proper i –sense ser-ne socis- efectuen una altíssima pressió sobre l’entitat. Parlen, comenten, difonen notícies i rumors, aproven o desaproven responsables, tècnics, jugadors, decisions, tàctiques… qualsevol aspecte del club que s’han fet seu, gràcies al poderós efecte d’atracció del futbol i de l’atàvica necessitat d’identificació col•lectiva.
Hi ha, a més a més, un aparell amplificador que multiplica aquesta pressió: els mitjans de comunicació. Conscients que no poden obviar aquesta realitat social, n’esdevenen altaveu i hi aporten tanta llenya com convingui per mantenir viu el foc que escalfa la caldera dels seguidors, i no sempre amb bones intencions.
Les juntes del Barça han de viure en aquest hàbitat i quan el clima general transmet nerviosisme, el primer que perden és el sentit comú. No es podria explicar de cap altra manera que hagin deixat envellir l’equip, que no hagin sabut tallar les inèrcies autogestionàries del vestidor i que no hagin falcat l’autoritat de l’entrenador. Tampoc no és gens raonable la rendició a les exigències de Messi (set revisions de contracte en nou anys) que condicionen la configuració de l’equip i sense prendre consciència que aquesta actitud és una bomba de rellotgeria a sota de la banqueta. Però encara s’explica menys que, sense haver acabat la lliga i encara amb opcions de guanyar-la, la junta de Josep Bartomeu hagi deixat trascendir els plans de renovació amb tot el que això representa per a la ja desestabilitzada motivació dels jugadors. Explica, tot això, la laxitud davant les oportunitats que l’atzar els posa tossudament al davant?
La directiva barcelonista hauria de ser capaç de conviure en el clima de permanent agitació del seu entorn sense perdre l’oremus ni vendre’s l’ànima al diable. I ara mateix, sembla que no és capaç de fer ni una cosa ni l’altra.

 

 

Anuncis