Etiquetes

, , , ,

Avui estem cridats a votar els que se suposa que han de ser els nostres representants al Parlament Europeu. Hem tancat, doncs, una campanya electoral més que si en alguna cosa es diferencia de les precedents és que hem sumat una mica més d’avorriment. Ho pensa un servidor i ho pensen notables experts de l’anàlisi política i de la comunicació, que així ho manifesten des de ja fa uns anys i que, cada dia que passa es veuen més ratificats en la seva sentència. El màrqueting polític està encallat i fa aigües per tots costats. No hi ha prou espai aquí –ni és el lloc- per fer una relació exhaustiva i detallada de tots els indicadors que menen a aquesta conclusió, però en podem esmentar dos, per posar-los d’exemple.
Fixem-nos en algunes de les banderoles que durant aquests dies han penjat dels fanals. A la del PP, un fantasmagòric Arias Cañete emergeix d’una espessa boira blava, qui sap si indicadora de l’espessor programàtica, de la boira centre-europea, de la poca claredat democràtica de la cambra o de la falta de perspectica del futur que abandera. O la d’ERC, on el professor Terricabras s’ajusta les ulleres en un gest extemporani que podria ser atribuït a una certa miopia, a una elitista intel•lectualitat o al preludi d’una feixuga lectura.
També ens podem fixar en un altre costum polític desconcertant. El de plantar un faristol, un micròfon, quatre banderes i una dotzena de cadires en el mercat, la plaça, el passeig, el mirador o qualsevol indret significatiu d’un poble o ciutat. El candidat s’hi posa com una peça més del decorat i fa un discurset que només captaran els periodistes –i les seves càmeres i micros, això sí- que segueixen la campanya, el cap de premsa del candidat i quatre desvagats que passen per allí en aquell moment. I això es repeteix a diferents pobles el mateix dia, i en els dies successius, sense variar ni el parlament.
Hi podríem afegir encara el seguidisme hipnotitzat dels mitjans de comunicació, els mítings centrals que ja no s’omplen ni amb la militància fidel ni amb els jubilats agraïts i d’altres símptomes d’una inequívoca decadència. És clar que el màrqueting polític no pot ser brillant si el producte no ho és. Xavier Cugat deia que una bona propaganda permet vendre caixes buides, però em fa que ja no sabem què fer-ne de tantes que en tenim.

Advertisements