Etiquetes

, , , , , , , , , , , ,

A mesura que el calendari polític va avançant cap a la Diada i cap el 9-N, van apareixent ponts a tot voltant del camí i pedres i més pedres al bell mig que s’aniran fent més grans i més compactes. Aquesta setmana hem tingut exemples de tot. Pel costat del que n’acostumem a dir absurdament  “societat civil”,  han aparegut a Madrid dues iniciatives de caire diferent però de conclusió idèntica.
Una es diu Libres e iguales, un lema format per dos conceptes que no són aplicables al catalans ja que no ens concedeixen ni la llibertat d’escollir ni el dret a ser tractats com a iguals. El seu discurs és el de la caverna espanyola,  amb aportacions tan brillants i sòlidament argumentades  com la de l’obsessió que es veu que tenim els catalans per trencar la convivència ciutadana, com si tot el que ens proposéssim fos xinxar la gent i inocular-los un mal viure.
L’altra es diu  Una Espanya federal en una Europa federal i aplega polítics i intel·lectuals que proposen una reforma federal de la Constitució que faci possible un cos institucional en el que catalans i espanyols ens hi puguem sentir còmodes. Nosaltres amb poder de decisió i ells amb poder de decidir què podem decidir nosaltres. És a dir: el que ja tenim ara, amb una pompa i un revestiment que ho disfressi d’avanç i de novetat.
Pel costat institucional,  Mariano Rajoy ha assegurat que escoltarà Artur Mas, però tot seguit ha dit als quatre vents de què vol que li parli i de què no, mentre Hisenda treu 84 milions d’euros de la compensació tributària que l’Estat ha d’abonar a Catalunya i Renfe es nega a llogar trens especials per portar gent als actes de l’Onze de Setembre a Barcelona.
Els fets són inequívocs. Som en un punt que res no té marxa enrera. Els ocupants dels centres de poder espanyols no acceptaran que fem la consulta ni desaprofitaran l’ocasió per fer-nos pagar la rebel·lia, perquè encara avui paguem acumulativament els històrics episodis anteriors.  I nosaltres no hi estem disposats. Per tant, que uns cridin tant com vulguin i que els altres parlin tant com puguin però que no s’hi escarrassin: alea jacta est. L’únic diàleg que té més raó de ser cada dia que passa és el del dia després.
 

 

Advertisements