Etiquetes
Catalanisme, Catalunya, CiU, Civisme, Corrupció, crisi, Democràcia, impostos, Independència, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Referèndum
Póster de Podemos
Podemos rep plantofades de tot arreu. El Partit Popular els acusa d’esquerranosos radicals equiparables al terrorisme. El PSOE de dividir el vot progressista. Izquierda Unida de presentar-se com a defensors d’idees que ells ja defensen des de fa dècades. I els nacionalistes de ser un cavall de Troia per sembrar cogul•la entre els sobiranistes.
I malgrat tots aquests atacs, creix. I creix tant, que els sondejos d’intenció de vot del CIS indiquen que podria ser la tercera força política en unes eleccions generals espanyoles. És clar que els sondejos del CIS són tendenciosos i manipulats per als que s’hi veuen perjudicats i un indicador estimulant per als que en surten ben parats. Però probablement Podemos hi queda curt encara. Els atacs que rep són la demostració més evident del pànic que s’apodera dels partits tradicionals davant la possibilitat que l’avanç progressiu de la radicalitat democràtica els despengi dels pedestals on s’han encimbellat i encastellat. “Es corre el risc que provoquin un gran desencís”, coincideixen a acusar-los des de diferents fronts ideològics, sense adonar-se o admetre que el desencís provocat per ells mateixos és el que obre les portes a Podemos.
A Catalunya, la lectura sembla que és diferent. De moment. La radicalitat democràtica prioritza aconseguir votar sobre el futur del país, però no perd de vista la necessitat de regenerar la política en el sentit més etimològic del terme. Els dos canvis ens són necessaris i els partidaris d’aquesta transformació accepten que aquest sigui l’objectiu de l’endemà. Ara bé: la integració de la ciutadania en els processos polítics i la regeneració de la política institucional no pot esperar indefinidament que l’estat propi l’emmarqui. Si la culminació d’aquest procés s’alenteix soporíferament, és adreçat per camins laberíntics o es desvirtua, que ningú no dubti que l’onada de canvi li passarà pel damunt. I no seran els amagats a dins de cap cavall de Troia sinó els decidits a posar fi a la comèdia en què s’ha convertit la gestió dels interessos públics, que a dia d’avui ja són majoria.
Aniria bé que l’efecte podemos, despertes les consciències per veure que els partits anomenats d’esquerres, però també els sindicats s’han aburgesat i ja no reprtesenten prou bé a la classe treballadora a la que deien i duien servir.
Tenen raó els de Podemos al posar veu a la ciutadania que es veu allunyada de les decisions polítiques. Però també és cert que ja fa molts anys que un gruix considerable d’aquesta ciutadania es va inhibir-se. I ara es paga aquest error. Segurament on més l’erra Podemos es posar a tothom al mateix sac. Parlar de “casta política”, forma no tant refinada de dir “classe política”, és injust: la gent que viu molt bé de la política, que sols espera un enriquiment personal, que la màxima aspiració és consolidar-se dins un status social són una minoria, denunciable, però minoria. Al costat hi ha un munt de polítics que ho fan com un servei al país, que hi dediquen uns anys pel llavors continuar la seva carrera professional. I, no oblidar mai, els milers de militants que no han cobrat mai cap duro, que dedicar-se a la política els costa temps i diners i, que si fossin més nombrosos, segurament s’evitarien moltes disfuncions. També estaria bé recordar que hi ha partits polítics a Catalunya amb una representació notable que, des de sempre, s’ha basat en l’assemblea tant per elegir els seus dirigents com per escollir les llistes electorals