Etiquetes

, , , , , , , , , , ,

Pancarta demanant la unitat dels partits sobiranistes, durant la manifestació del 19 de novembre de 2014 a Barcelona.

Pancarta demanant la unitat dels partits sobiranistes, durant la manifestació del 19 de novembre de 2014 a Barcelona.

En sis dies, 35.000 voluntaris. Arreu del país, gent vestint de groc fanals, façanes, balcons, arbres, carrers, places… Amb imaginació. Amb convicció i –per què no?- amb il•lusió. El groc ha fet, fins i tot, de cauteritzador de la sang incipient que ja degotava de les coltellades que els partits pro-consulta es començaven a repartir tot just començar la setmana. Per unes hores, semblava que revivíem els fantasmes que van acabar devorant el tripartit.
Però finalment, el debat per fer o no unes plebiscitàries, per fer-les aviat o a mig termini, amb candidatura unitària o amb rivalitat programàtica, ha quedat ajornat per a després del 9-N. Com en aquells temps en què els enemistats no gosaven destorbar per res l’entorn de la disputa i posaven dia i hora per quedar als afores de la ciutat i jugar-se la pell en un duel particular. Tot postposat per al dia després.
Però el dia després és el 10-N? O és l’endemà de la proclamació d’independència? Les militàncies adscrites a diferents sigles no s’estan d’evidenciar que estan neguitoses, que tenen pressa per fer la seva, que no se senten gens còmodes immerses en una marea cívica que dilueix el seu espai polític. I fan servir de pretext la insostenibilitat de la progressiva opressió econòmica i institucional de l’Estat i el desbordament de la paciència davant les agressions verbals de la classe política i mediàtica espanyoles per urgir una confrontació electoral que, ara mateix, no té cap indici de presentar un bloc unitari del sobiranisme.
Que vagin en compte. «L’endemà» no és el 10-N, ni el dia següent a unes eleccions plebiscitàries. Ni tan sols l’endemà d’una declaració unilateral. «L’endemà» veritable i l’únic possible és el dia següent a la posta en marxa de les infrastructures pròpies d’un estat. I tot indica que aquesta feina no s’acaba en les pautes i els estudis que doctes experts ja han elaborat, sinó en un desenvolupament pràctic que encara està per fer. Fins aleshores, la unitat sobiranista és imprescindible. Col•locar la independència de Catalunya en el temari de debat d’una disputa partidista i sumar-hi encara la pressió de les diferents organitzacions cíviques i populars que estan arribant a la política per canviar-ne les dinàmiques i transformar-ne els escenaris comptant amb un fervor generalitzat, és arruïnar-la d’antuvi.

Advertisements