Etiquetes
Catalanisme, Catalunya, Consulta, Democràcia, Eleccions, Estat, Independència, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, PSC, Referèndum
Mariano Rajoy i Pedro Sànchez.
Tal com era previsible, ni Mariano Rajoy ni Pedro Sánchez hauran dit res de nou ni rellevant durant les respectives visites a Catalunya. A més a més de venir de la tradició política d’on venen, són a un any de les eleccions generals i saben que la unitat territorial i la reducció de fets diferencials són les pautes que els respectius barons i els respectius electors no estan disposats a abandonar.I per més que les enquestes i sondejos sobre la intenció de vot diguin que el PP i el PSOE perden credibilitat i força política, ells continuen sense sortir del seu corral, sense voler escoltar cap més veu que la dels que els diuen allò que volen sentir. Sobretot quan venen a Catalunya: militants i entitats i plataformes partidaris de l’unionisme i del pacte són els únics fòrums que visiten.
Per això -després de repetir constantment que no es mourà del marc constitucional i d’atiar els mitjans de comunicació afins i els fiscals contra Artur Mas, el govern de Catalunya i el procés-, Mariano Rajoy ha vingut només per passar revista a la tropa popular i per renyar-nos a tots els altres, que és el que el PP fa sistemàticament. Amb més suavitat, però amb no menys rotunditat, Pedro Sánchez ha desplegat tècniques hipnòtiques i de seducció perquè acceptem la proposta federal que el PSOE va articular al congrés de Granada, sense voler veure ni acceptar que les circumstàncies i el seu propi partit l’han convertit en obsoleta.
De fet, Rajoy i Sánchez han vingut a fer campanya. Campanya per a la imatge que han de construir abans de les eleccions generals i per combatre en primera línia el procés sobiranista català. Vet aquí que ells sí que poden fer campanya pel que vulguin, on vulguin i quan vulguin, mentre nosaltres ens hem de muntar processos participatius sostinguts per la societat civil i amb l’amenaça de l’espasa de Dàmocles de la conxorxa de poders.
Que vinguin, que diguin i que facin. Aquí la campanya ha començat des de fa molt de temps i va a una velocitat i a un ritme que ja no poden atrapar. Han fet tard. Han quedat enrere. I a més a més, la seva actitud contribueix constantment a vetebrar i reforçar el desig col·lectiu de despendre’ns del seu jou polític i fiscal. La nostra campanya té una determinació i un abast que no arribaran mai a copsar ni a comprendre.
