Etiquetes

, , , , , , , , , , ,

Il·lustració d'Anoro

Il·lustració d’Anoro

Entre els posicionaments de cares a les eleccions plebiscitàries, i les negociacions pels pressupostos de la Generalitat,  les formacions polítiques pro-sobiranistes han refredat els espais comuns i s’han distanciat, unes més que d’altres.  Aquest escenari repercuteix almenys en dos aspectes fonamentals  de la moral col·lectiva.

En primer lloc perquè la utilització de tàctiques que donen més prioritat a la quota de partit  que a la candidatura unitària que es reclama des de la societat civil, va diluïnt poc a poc aquesta darrera possibilitat. I tot i que aquesta via pugués ser, al capdavall, més estètica que pràctica, perquè l’eix programàtic de cada partit acabaria generant tensions i divisions, és ben cert que el tomb actual de les coses s’allunya del sentiment popular més estès i proclamat. L’altre factor desconcertant és la manca d’activitat sociopolítica en relació al procés.  Som un país tan pulcre, que esperem al dintell de casa que algú ens faci un senyal.  Però qui l’ha de fer? L’ANC, que ha reclamat que els partits es defineixin? Els partits, que es troben entre l’espasa de l’opinió popular i la paret de les seves estructures i proven de forçar Òmnium i l’ANC a decidir per ells?

No es pot ignorar que decisions com aquestes requereixen el seu temps. Però mentre aquest temps passa i els que les han de prendre se les pensen, seria bo que no s’oblidessin de a quin escenari són. Són emmig d’un procès que ha estat falcat i empès per la col·lectivitat de ciutadans més nombrosa que mai s’havia agrupat al voltant d’un objectiu polític del nostre país. Són emmig  d’un moviment social que els ultrapassa, que els vol en el lideratge per respecte a la seva funció democràtica però que no dubtarà a descavalcar-los si no són capaços de sumar forces pel bé comú ni d’assumir  la responsabilitat política d’encapçalar la voluntat majoritària dels ciutadans.

Tampoc s’haurien d’oblidar d’escoltar. Per poc que ho facin, sentiran com les veus que en un primer moment eren disperses ara ja són una remor: reclamen acció, reclamen moviment,  reclamen continuar avançant i no perdre gaire temps. Els aniria bé recordar que quan Moisès va conduir el seu poble a través del Mar Roig, no es va aturar a mig camí a rumiar mentre les onades amenaçaven d’esbandir-los i que només els porucs van ser arrossegats per la força de les aigües.

 

Anuncis