Etiquetes

, , , , , , ,

Fa pocs dies, diversos mitjans van recordar el centenari d’una treva, el Nadal del 1914, en què els soldats franco-britànics i els germànics van deixar de disparar-se per disputar un partit de futbol i gaudir d’unes hores de pau emmig de la guerra. Cent anys més tard, a Catalunya hem viscut un altre Nadal, molt menys dramàtic que aquell però també amb una sensació de treva, d’armes caigudes, de passivitat en alerta. Però en aquest cas la treva és a dins de les nostres files, on els partits busquen la manera de continuar el procés seguint cadascú la seva pròpia tàctica i mirant que els efectes del «foc amic» que s’intercanviaran a partir d’ara lesioni el menys possible l’objectiu comú.
Ara, el temps d’aquesta treva s’acaba. I nosaltres, entre loteria i loteria, entre Tió i Reis, entre discurs i discurs, també hem tingut temps per a reflexionar. Si es confirma que ja no será possible l’acord unitari per convertir els partits del Pacte Nacional pel Dret a Decidir en un ariet de la voluntat majoritària, el sobiranisme haurà de compartir l’espai de prioritats amb la regeneració política, la recuperació dels drets socials, la reactivació econòmica, etcètera, que havien de ser objectius de l’endemà. Estem anticipant, doncs, un escenari polític en el que la majoria de l’opinió ciutadana se sent empesa a fer net i a donar protagonisme a opcions alternatives, a opcions no contaminades pel poder ni pels caducats estils de fer politica que han imperat durant el segle XX.
I en aquest context, podrem observar com la reivindicació de la independència quedarà a mercè de les turbulències pròpies d’un debat molt més ampli, molt més de fons. I les formacions polítiques que encara la portin en el seu programa no podran dedicar-hi tota l’energia necessària perquè també hauran d’estar pendents de donar resposta a les embestides que els vindran d’una crispada discussió política multi-frontal. Els sondejos, quan mostren la puixança de Podemos, estan descrivint exactament aquest camp de batalla electoral i els partits, quan es resisteixen a cedir protagonisme a la voluntat popular, també.
Molts ciutadans continuaran tenint la llibertat del país com a prioritat però quan siguin abocats a un debat més ampli, que ningú no dubti que escolliran opcions que proposin maneres de contruir-lo molt diferents de les que ens han presentat fins ara. I si, al capdevall, la fragmentació no ens permet consolidar res, ja sabrem per què.

Advertisements