Etiquetes

, ,

Cada dia podem veure als mitjans de comunicació detalls del funcionament de la justícia que grinyolen. I el primer de tots és la incapacitat dels governants per assumir el deure de legislar amb diligència i equitat i per dotar-la dels recursos necessaris per fer-ne un instrument al servei de la ciutadania, que és el mateix que dir de la democràcia. Fet el preàmbul –mare dels ous, niu de la serp o qualsevol altre sinònim que identifiqui l’arrel del problema- centrem-nos en dos aspectes, extrets de les declaracions de l’expresident Jordi Pujol davant la jutgessa que instrueix el cas, que criden l’atenció dels no juristes com un servidor.
Un és el moment en què Pujol intenta explicar i justificar per què desconeixia els moviments dels diners dipositats en un compte d’un banc d’Andorra. La jutgessa el talla i li diu «Limítese a contestar si o no.» En general, molts jutges tenen el mal hàbit de la prepotència i la mala educació; el mal costum de voler demostrar la seva autoritat limitant el dret dels citats o encausats a explicar-se i la tendència a forçar-los a seguir un codi de conducta acollonida, que no figura a cap llei ni reglament, sota amenaça de desacatament. Hauríem de suposar que una persona que ha estat citada per un jutge –o portada davant seu- l’assisteix sempre el dret a explicar-se, ho faci llarg o ho faci curt, i que la feina del jutge és escoltar-lo independentment de que el que digui li resulti creïble o no.
L’altra qüestió és la filtració de declaracions. La difusió del vídeo de la declaració de Jordi Pujol no ha agradat gens a la jutgessa Beatriz Balfegón que vol saber qui ho ha passat. Naturalment, en aquests casos la premsa en diu bé, d’això. I les acusacions, les defenses o el ministeri fiscal, també, segons els casos i els moments. Perquè la difusió d’aquest material crea un estat d’opinió que afavoreix els seus interessos professionals o institucionals. Però ens hauríem de preguntar si aquesta pràctica no provoca que es facin judicis mediàtics paral•lels, semblants a l’escarni públic de segles enrere i allunyats de l’estricte sentit de la justícia democràtica que reclamem. Tolerar això és facilitar la imposició d’una sentència no dictada que és tant o més dura que la rubricada pel jutge, sobretot quan el veredicte final no estableix culpabilitat però l’encausat s’endú cap a casa la condemna de la impopularitat. I també ens hauríem de preguntar per què es tolera.

Advertisements