Etiquetes

, , , ,

Reunió del Grup Parlamentari de CiU al Congrés de Diputats. Foto: CiU.

Reunió del Grup Parlamentari de CiU al Congrés de Diputats. Foto: CiU.

Aquests dies ha estat actualitat la democràcia interna a les formacions polítiques. D’una banda, l’amplíssim catàleg d’efectes teatrals derivats de la votació divergent que CDC i UDC van protagonitzar en la tramitació de la proposta de llei contra la gihad al Congrés de Diputats. D’una altra, la destitució del líder dels socialistes madrilenys, Tomàs Gómez, en una operació de l’executiva federal del PSOE mitjançant la qual Pedro Sánchez es proposa controlar una baronia que anava per lliure i que estava sota sospita interna i externa d’actuacions irregulars. I –sorpresa!- el litigi que ha iniciat un optant a secretari general de PodemEnric Martínez-Herrera– perquè li han invalidat la candidatura, indicador que fins i tot a les formacions assembleàries hi ha maniobres en l’obscuritat.
Més enllà de les raons d’uns o altres per a actuar en cada cas com ho han fet, aquests exemples evidencien que les organitzacions polítiques passen per un moment de desconcert, de re-ubicació encara poc madura. El vell sistema de partits s’enruna perquè el que ha estat cohesionant durant molts anys les seves estructures han estat les conxorxes sectorials, les complicitats grupals –no sempre polítiques i algunes vegades econòmiques-, els lideratges messiànics i les enemistats cordials. Entre els components de l’argamassa política hi ha hagut de tot però especialment absència del sentit de servei públic. I això és el que ha fet que la ciutadania hagi donat un cop de puny sobre la taula reclamant noves alternatives.
Són aquestes alternatives les organitzacions assembleàries? No. L’assemblearisme és més obert que els sistemes de representació delegada però ni és més democràtic ni és menys manipulable. L’alternativa no passa per canviar models organitzatius sinó per canviar actituds, per incorporar l’honestedat en el comportament personal i en l’exercici del servei públic. Per bastir lideratges socials moralment i organitzativament forts , perquè sempre necessitem que algú vagi amb pas ferm al davant de les causes. I –lligant-ho amb l’actualitat política de què es parlava a l’inici de l’article- també passa per no convertir en espectacles i en problemes de tots el que són divergències internes d’uns pocs, alimentades pels personalismes i ambicions inconfessables.

Advertisements