Etiquetes

, , , , , , , , ,

L'hemicicle del Parlament de Catalunya durant la votació sobre el tràmit de la nova llei electoral. Foto: Parlament de Catalunya.

L’hemicicle del Parlament de Catalunya durant la votació sobre el tràmit de la nova llei electoral. Foto: Parlament de Catalunya.

Aquesta setmana s’ha parlat força –però encara poc- de la llei electoral de Catalunya que el Parlament va tramitant a empentes i rodolons, amb l’esperança de trobar un consens d’emergència que faci possible aprovar-la. Però no n’hi ha prou de consens perquè es pugui fixar el sistema d’adjudicació d’escons i, per tant, no hi ha els vots necessaris perquè la norma pugui arribar a bon port.
Les discrepàncies es raonen amb arguments variats però el moll de l’os de la qüestió és, exactament, la porció que cadascú es pugui adjudicar del formatge.

I com que uns veuen que traurien més bons resultats amb una fórmula i els altres, amb una altra, a aquestes alçades la discussió manté encara un intensitat notable a l’hemicicle i als despatxos. Dos llocs de negociació tan tradicionals com allunyats de la manera oberta i participativa que la ciutadania entén actualment que ha de ser la política.
I a mesura que anem desgranant la lletra dels desacords, la decepció augmenta. Candidatures obertes? Ni pensaments! Els més atrevits acceptarien que es pogués triar entre els integrants d’una llista, com si fóssim capaços de confiar més en els que van al darrere que no pas en els que van al davant. Vot directe? Un ciutadà, un vot? I ara! Es veu que aquesta càndida puresa democràtica podria pervertir la representativitat del territori, com si Barcelona no fos tan territori com Cadaqués o Tortosa o com si les circumscripcions provincials actuals no el difuminessin, el territori. He dit circumscripcions? Uns les prefereixen segons el model holandès, uns altres com el francès, i d’altres, com l’alemany. Qualsevol, menys l’anglès, que obligaria els diputats a donar la cara constantment davant dels seus electors.
No fa falta que corrin per mirar de tenir una llei electoral pròpia abans del 27 de setembre. No pas aquesta llei que som capaços d’entrellucar. Valdria més que sotmetessin el sistema de representativitat a referèndum perquè la sobirania no és només una qüestió institucional sinó, sobretot, una expressió popular. La majoria dels que apostem per un nou país ho fem en el sentit més ampli. Volem un país nou, de veritat i no acceptarem que es limitin a posar cobertes de colors a vells manuals de política i a canviar algunes pàgines de lloc perquè semblin originals.

Anuncis