Etiquetes

, , , , , , , , , , , , ,

Duran i Mas en un mítin de CiU.

Duran i Mas en un mítin de CiU.

En el moment d’escriure aquestes ratlles desconec si Josep Antoni Duran i Lleida ha estat aplaudit en entrar al Congrés dels Diputats, o si ha estat elevat als altars del possibilisme pactista, però tinguin clar que és un fet més que possible. Sobretot un cop vistes, sentides i llegides les reaccions de bona part dels opinadors dels mitjans de comunicació situats dintre del marc unionista. Tant li fa que pertanyin al segment de partidaris del status quo autonòmic com al de la reconquesta manu militari. Per a tots ells, Duran és l’heroi que manté íntegra la dignitat política, la moderació esperada del seni catalán i, sobretot, la convivència (diuen que la dels catalans però volen dir amb Espanya, és clar). En canvi, Artur Mas és assenyalat com un manasses que ho esmicola tot: la germanor entre els pobles, el pacte amb Unió, la unitat d’Espanya… Es tracta, és clar, d’aprofundir i eixamplar tan com es pugui la falla que s’ha obert al bell mig de la formació majoritària de l’espectre polític català i fomentar el dubte entre els seus electors.
Però l’estratègia que dóna nom a aquest article és també la de Convergència i la d’Unió. CDC ha traçat una línia política i institucional clara i definida per a la plena sobirania de Catalunya i la vol referendar en unes eleccions. Tan clara i definida que ja no deixa marges per a nedar i guardar la roba. O rom, o raca: o decidim o demanem; o independència o autonomia. Per tant, si Unió no ha d’empènyer en aquesta direcció, l’estratègia conjunta que justificava la federació deixa de tenir justificació. I ara Convergència podrà saber si troba a faltar el que li aportava Unió.
També Unió considera que la divisió l’afavoreix. Saben que, davant d’un plantejament de futur de plena sobirania, gairebé la meitat de l’electorat se situa entre el dubte i el rebuig i que la proporció que n’hi correspon a CiU no és gens menyspreable. I saben que reunir sota unes mateixes sigles els conceptes de catalanisme i pactisme té un fructífer recorregut a l’Estat Espanyol i a l’Europa conservadora. Són vies que ofereixen a UDC l’oportunitat de consolidar el que Duran ha anat construïnt: una identitat política pròpia. Tan pròpia, que el repte no és solament demostrar que aquest recorregut és fructífer sinó sobreviure en l’eventualitat que Duran deixés de tenir les regnes dels democratacristians en el cas que els crítics forcéssin un congrés extraordinari i el guanyessin o que les eleccions del 27-S no responguessin a les seves expectatives.

Anuncis