Etiquetes
Catalanisme, Catalunya, Civisme, Consulta, Democràcia, Independència, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Sobiranisme
Tram de l’Avinguda Meridiana, de Barcelona, durant la formació de la Via per la República Catalana, el passat 11 de Setembre. Foto: Elisabeth Magre / El Punt Avui.
Aquests dies toca parlar dels fets que s’esdevenen o dels que esperem que s’esdevinguin d’un minut a l’altre. Estem impacients per comprovar si la majoria sobiranista del Parlament es traduirà en un gabinet estable, per conèixer els capdavanters de la transició i per saber els continguts i la cronologia del programa de govern. És inevitable. Primer perquè som mediterranis, gent d’àgora i de carrer, de tertúlia. I després, perquè el moment que vivim és extraordinari i apassionant; perquè som en un temps d’ebullició carregat de força, de determinació i d’il·lusió i l’intercanvi d’opinions i de sensacions és intrínsec dels col·lectius amb un objectiu compartit i ple de vibracions. I aquest estat d’inquietud és també símptoma de cultura cívica i de responsabilitat social, perquè debatre les qüestions transcendents és propi de civilitat mentre que xerrotejar de les neurosis alienes és símptoma d’embotament.
Felicitem-nos, doncs, de tenir a les nostres converses la marxa del país i el seu futur. Ara bé, cal que això sigui entès com un acte espontani de llibertat i no com una permanent pressió assembleària i ho hauríem d’entendre tant nosaltres com aquells en qui hem delegat la responsabilitat de traslladar a les institucions la voluntat de la majoria. Ells han de comprendre el valor que el pols del país sigui en boca de tots els ciutadans i nosaltres hem d’entendre que, més enllà de fer-ne un exercici intel·lectual, no hem d’esperar que el nostre pensament particular sigui l’únic possible sinó un sol bri del vent. Després que ells van acceptar d’escoltar la veu col·lectiva per unir-se en una suma i després que tots plegats vam votar massivament i vam escollir una majoria que vol construir un nou país, és imprescindible demostrar-nos mútua confiança. Nosaltres, en els que s’asseuen a la taula dels pactes que han de fer possible el que els hem demanat. Ells, en els que els hem portat fins allí i n’estem tan orgullosos que no podem deixar de dir-nos-ho. Deixeu-nos expressar. Deixem-los governar.
