Etiquetes

, , , , , , , , , ,

Artur Mas i Antonio Baños, voltats de membres de l'Assemblea i de CDC el dia que el president declarava al TSJC. Foto: Oriol Duran / El Punt Avui.

Artur Mas i Antonio Baños, voltats de membres de l’Assemblea i de CDC el dia que el president declarava al TSJC. Foto: Oriol Duran / El Punt Avui.

Aquest és l’estat d’ànim dels que vivim aquests dies des de la convicció sobiranista sense cap altra militància que la cívica. Des d’aquesta perspectiva, no és difícil de comprendre l’obstinació de la CUP en la reivindicació programàtica i en la negativa a investir president el representant d’una formació que s’ha distingit per executar polítiques de govern neoliberals allí on ha governat. Si tenim en compte que entre les institucions dirigides hi ha centenars d’ajuntaments, quatre diputacions i la Generalitat, és ben clar que els efectes de la seva gestió han estat determinants per al model actual de país.

És evident, per tant, que el model polític de CDC és radicalment diferent als plantejaments revolucionaris de la CUP. Perquè re-evolució vol dir canvi d’orientació i la CUP planteja la substitució d’un model de societat, que, precisament, CDC ha ajudat a construir, per un altre basat en la democràcia directa i el sotmetiment de l’economia a una funcionalitat humanística. I com que són oposats, és lògic que qualsevol possibilitat d’acord es fracturi des de la mateixa base.
També és perfectament comprensible que Junts pel Sí, on CDC hi té una presència important i un pacte estratègic amb ERC, vulgui fer president Artur Mas. La seva actuació institucional com a president de la Generalitat ha estat determinant per arribar al punt on som avui i sense cap mena de dubte el valor que això representa ha estat detingudament sospesat a l’hora de confegir la llista unitària, l’estratègia del procés i la candidatura a la presidència de la Generalitat. Però a més a més, Junts pel Sí ha estat la força més votada, ha obtingut 62 diputats i s’ha guanyat el dret que el seu candidat sigui president del govern i encapçali la marxa cap a l’estat propi.
Arribats a aquest punt, de ple reconeixement de la coherència i de la legitimitat de les respectives posicions i de constatació que els models polítics divergeixen, preguntem-nos on és, doncs, la raó i l’interès d’un pacte per a formar una majoria de govern? És en la necessitat de sumar el nombre de diputats suficient que doni estabilitat a l’executiu? Evidentment. Però no pas per a governar com es faria en unes circumstàncies de normalitat, ja que en aquest cas el pacte ni tan sols es plantejaria per la distància ideològica i programàtica que els separa i el festeig s’adreçaria a forces menys antagòniques. Si Junts Pel Sí i la CUP s’asseuen plegats des de fa dies a la recerca d’un punt mig en el que es pugui mantenir estable un acord de governabilitat i d’aquestes converses se n’obtenen indicis que són capaços de trobar-lo, és perquè comparteixen l’objectiu de transformar una Catalunya autònoma i depenent en un estat independent.
No s’hi trenquin gaire el cap, que no els uneix res més. No vulguin, diputats de Junts Pel Sí, mantenir el discurs condescendent que durant la campanya volia confraternitzar amb la CUP perquè la simpatia no farà desaparèixer les incompatibilitats. No vulguin, diputats de la CUP, imposar el que no és imposable a costa de fer possible la independència. No vulguin, uns i altres, posar el carro davant dels bous i, encara menys omplir els carros de ruscos. El procés és en marxa i aturar-lo amb la convocatòria d’unes noves eleccions li seria fatal perquè l’atmosfera de fracàs faria irrepetible la majoria actual.

Anuncis