Etiquetes

, , ,

En un article publicat dijous passat a El País, Albert Rivera deia: “Ha arribat l’hora de ser ambiciosos, amb un equip de dones i homes amb les mans lliures i netes que es preguntin, com va fer J. F. Kennedy, què poden fer pel seu país i no què pot fer el país per ells.” Rivera, com va fer JFK el dia de la seva investidura com a president dels EUA, potser volia cridar els ciutadans a empènyer el país endavant. Però, implícitament, també els demanava sacrifici i voluntat de servei per acceptar allò que el seu hipotètic govern pugui ordenar-los de fer, si arriba a la Moncloa, apel·lant al bé de tots.
Aquesta frase, en realitat, és una trampa: a la seva empara es recluten joves per a les guerres i s’exigeixen sacrificis imposats amb injustícia. Concebre l’Estat com un ens que reclama sacrificis vol dir mantenir-ne actiu un concepte fossilitzat en l’antiguitat. Un concepte que el considera subjecte protagonista i no objecte instrumental, com si encara estigués en mans de reis, prínceps o emperadors preocupats per mantenir el domini territorial i el vassallatge dels seus habitants. Un concepte amb prou feines democratitzat pel republicanisme, que va aconseguit endolcir-lo mitjançant el sufragi universal però que no en va subvertir l’efecte dictador i abusador del poder i, en conseqüència, no el va posar en mans del poble.
Perquè si l’Estat fos en mans del poble, els ciutadans estaríem plenament legitimats per demanar-li què pot fer per nosaltres. Perquè, de fet, si existeix és per ser-nos útil, perquè reculli la voluntat o l’esforç de tots en benefici de tots, i no en benefici de sí mateix. Recentment, durant una conversa amb una personalitat política, apuntava que la finalitat de l’Estat és aconseguit la felicitat dels que en són ciutadans. I aquest prohom em va respondre, amb una certa condescendència, que la felicitat és subjectiva: el que a uns els fa feliços als altres, no. És veritat. Però així i tot, l’Estat ho ha de procurar objectivament perquè és l’única raó que el justifica.
Dit d’una altra manera: si no ens pot proporcionar benestar a través de l’educació, la cultura, la salut, la justícia, l’habitatge, la seguretat pública… ni pot crear les condicions econòmiques perquè visquem amb dignitat, per a què el volem l’Estat? Si no pot mantenir un sistema públic de pensions però pot emparar econòmicament la banca i les grans corporacions empresarials en risc per males praxis que fins i tot van en contra del comú, si no pot aconseguir pau però se suma a les iniciatives de guerra, si no pot fer res del que de veritat necessitem, per a què el volem l’Estat?
El que sí que estem disposats a fer molts ciutadans és tot allò que calgui per als nostres conciutadans. I conciutadà és aquell que comparteix ciutadania, no aquells altres que no comparteixen ni les condicions comuns de la ciutadania ni molt menys el poder que obtenen gràcies a l’Estat que de la ciutadania els posa a les mans. Potser és complex de descabdellar, però ben simple d’executar: procurem que qui ens representa se senti sempre servidor d’anhels i no promotor de sacrificis.

Advertisements