Etiquetes

, , , , , , , , ,

Divendres, passat, Alfredo Pérez Rubalcaba deia que si als catalans ens donen el dret a l’autodeterminació, votarem les vegades que calgui fins a ser independents. Si se’m permet que el corregeixi, encara que no ens el donin, també. Perquè en aquests anys que hem anomenat procés, l’onada sobiranista ha anat sumant conviccions que parteixen d’un fet lingüístic diferencial, de vivències culturals pròpies, de passions esportives concretes, d’amors territorials perfectament localitzats, d’activismes cívics singulars, de raonaments econòmics fonamentats, d’integracions agraïdes, d’incompatibilitats ètniques… etcètera.

Però el que potser no s’ha acabat d’entendre és que la pedra foguera que va calar foc al reguerol de pólvora que portarà la flama fins a l’explosió, es va encendre fa uns quants segles i és un gest hereditari.
Per resumir-ho, podríem dir que l’origen va ser en el mateix moment en què els catalans van sentir que els havien sostret el dret a governar-se d’acord amb les seves pròpies lleis, tal com sempre havien fet fins aquell dia. Després, la Història ha anat proporcionant episodis en què el reguerol de pólvora s’ha anat engruixint mentre els governants de l’Espanya castellana s’obsedien a apagar la flama. La flama ha estat, efectivament, reduïda i apagada moltes vegades. Però el reguerol de pólvora sempre ha sigut alimentat i sempre hi ha hagut mans amb la metxa o el llumí a punt per a reprendre el foc.
Convé recordar-ho perquè ara, que se sumen a l’independentisme raons múltiples i persones de procedència ideològica diversa –i benvingudes siguin- sembla que les que són més clarament identitàries perden pes o es reserven entre línies, i es dona més relleu a les que són circumstancials. Però en canvi, són les primeres les que han mantingut la flama viva fins el dia d’avui i les que la conservaran indefinidament, malgrat els desencisos de polítiques puntuals, les desercions de conveniència o els cants de sirena de finançaments generosos o de senats rellogats. I per tant, que ni Rubalcaba ni ningú no s’enganyi.

Anuncis