Etiquetes

, , , , , , , , ,

Composició actual del Congrés de Diputats: 123 PP. 90 PSOE. 69 Podemos. 40 C's.  9 ERC. 8 DiLl.  6 PNB. 2 IU. 1 CC. 1 ASG. 1 CA.

Composició actual del Congrés de Diputats: 123 PP. 90 PSOE. 69 Podemos. 40 C’s. 9 ERC. 8 DiLl. 6 PNB. 2 IU. 1 CC. 1 ASG. 1 CA.

Resulta difícil pensar que acabaran encaixant totes les peces del trencaclosques que haurien de permetre formar una majoria de govern a Espanya, però no és impossible. És evident que el dibuix amb més possibilitats se sosté sobre un pacte entre el PP, el PSOE i Ciudadanos i també ho és que aquest ens intangible però perfectament perceptible que se’n diu “els mercats” aposta per aquest tripartit i el “suggereix” sense pudor, igual que els ferits en l’orgull de l’Espanya unida, que saben que només trobaran consol i aturador a la independència de Catalunya en la suma de les tres forces. Però per fer-ho possible, haurien de passar coses que no semblen gaire factibles.
D’una banda, Mariano Rajoy, Pedro Sánchez i Albert Rivera s’haurien de desdir d’un bon grapat d’afirmacions o fer un p(M)as al costat, accions totes difícils de pair, per més que ho exigeixin les també intangibles i asfixiants raons d’estat. Els orgulls i les desconfiances són frens ben tensats. Però res és impossible i, en el cas que un gir còsmic propiciés aquesta alineació d’astres, el PP i Ciudadanos se sentirien perfectament còmodes en aquesta tríada perquè si una cosa tenen és la caradura suficient per repenjar-se en aquestes raons d’estat per relativitzar els respectius programes, justificar qualsevol pacte i aconseguir el poder. I com hem pogut veure, llegir i sentir, també podria ser el cas del PSOE dels gonzálezs, leguinas, bonos, corcueras, i díazs, que han demostrat estar perfectament a l’altura de l’ambició dels seus adversaris.
Però Pedro Sánchez és un altra cosa. O fins ara ho sembla. Malgrat les mancances de lideratge i d’experiència política, ha demostrat que té vista i oïda suficient per no deixar-se portar pels empolsegats pretors de la vella guàrdia ni pels seu joves esbirros, tots presoners d’una cobdícia que en molts casos no ha estat només política, i abanderats d’un pacte de cosins amb el PP. Sánchez sap que la misèria actual d’aquest PSOE que retrocedeix progressivament a les urnes prové precisament del regnat d’aquesta gent, enllardats de poder i de prepotència, presoners del vassallatge, que han dut el partit al veïnatge ideològic de la dreta. Sánchez sent i veu gent de les bases socialistes que han desat el carnet a l’àlbum dels records de joventut i ara voten a contracor o voten altres coses que els recordin que encara volen ser d’esquerres. I sap que com més desplaci l’equilibri del partit cap a la dreta, més buit de militància el deixarà, senyorejat només per les descomposades restes de la glòria passada.
I per sortir d’aquí, té dues opcions. La més segura en suports parlamentaris és acceptar fer de Cèsar en una balança que té a la dreta Ciudadanos i a l’esquerra, Podemos. Brutus a un costat i a l’altre, els bàrbars. Ja es veu, doncs, que amb aquests socis de triunvirat és summament difícil que pugui confegir un pacte de govern, tenint en compte que les propostes programàtiques d’uns i altres no casen ni a cops de martell i que ambdós s’han mirat molt bé els sondejos que apunten a una millora dels resultats electorals en el cas que hi hagi comicis a curt termini. L’altra, és intentar el pacte de les esquerres amb Podemos i Izquierda Unida i la torna centredretana del PNB, que no sembla que tingui temptacions de sumar-se a un pacte on hi hagi uns Ciudadanos que pretenen liquidar el concert econòmic; aquesta opció permetria una àmplia majoria simple que no hauria de patir si ERC i Democràcia i Llibertat no hi votessin en contra.
I aquí tenim el paper d’ERC i DLl. Sempre i quan la seva convivència en la coalició del Govern de la Generalitat permeti pensar que poden votar estratègicament plegats en una sessió d’investidura d’aquestes característiques. Optar per una escèptica abstenció o per un vot possibilista vers la candidatura de Sànchez i esperar que els nous aires creïn un clima en el que el diàleg és possible, o optar pel vot negatiu, al costat del PP i Ciudadanos, que desembocaria novament en un panorama polític inestable. Permetria, això, guanyar temps a Catalunya?

Anuncis