Etiquetes

, , , , , ,

VoteEn comptes de criticar tant com ho fem, cada vegada que algú del Partit Popular obre la boca, potser hauríem de lloar els esforços de contenció que fan alguns dels seus membres, com el ministre espanyol de Justícia, Rafael Catalá. Perquè quan aquest home va dir que la previsible propera campanya electoral hauria de ser més curta, potser d’una setmana, per no donar tant la tabarra als ciutadans, en realitat estava fent un colossal esforç per no dir directament que també ens podríem deixar córrer fins i tot les eleccions. Al cap i a la fi, bé insinuen que els ciutadans estem poc madurs per a triar responsablement els nostres representants: tant a Catalunya com a Espanya s’obstinen a dir que qualsevol suma de majories és antidemocràtica perquè ells no hi compten. I és que, per poc que rasquem a la seva crosta, acaba sortint la veritable pell tenyida de blau falange.Fins i tot la realitat els porta la contrària. Des de fa molts anys, però molt especialment des que la tecnologia ens ha proporcionat eines de comunicació instantània, les campanyes electorals són permanents. O és que cal pronunciar l’imperatiu “Vota’m” per demanar el vot? Partits polítics, càrrecs de totes les institucions de representació, militants de base pètria i simpatitzants eufòrics, inunden cada dia les xarxes de comunicació amb missatges que exalten la doctrina respectiva i les seves obres, que distribueixen consignes i que desacrediten els adversaris subratllant els seus fracassos i tergiversant els seus encerts. I ara ens vindrà d’una setmana o de quinze dies de campanya?
Amb el mateix raonament, però, podríem dir que si la difusió propagandística ja es fa constantment, per què no hauríem de prescindir dels quinze dies de campanya? Doncs per una raó molt simple: perquè la llei atorga a totes les candidatures la possibilitat de tenir accés i visibilitat en espais públics i en mitjans públics de comunicació, que d’altra manera no tindrien. D’una manera proporcional i discutible, si es vol, però necessària. I quan es creu en la democràcia, no es pot considerar que cap opció sigui rebutjable si no hi atempta en contra, ni que cap exposició propagandística sigui sobrera.
El que està en qüestió no és la campanya electoral sinó el que es fa durant la campanya perquè és veritat que, majoritàriament, els partits polítics ens donen la tabarra. Els seus programes solen exposar generalitats repetitives, denominadors comuns sabuts i aporten ben poc estímul a la renovació del vot. Els debats públics aporten sobretot rosaris de retrets. El mítings són pessebres per a la militància en els que els candidats es limiten a repetir un guió que és el mateix per a tots els actes, cada vegada són més buits i pràcticament només serveixen perquè les primeres files provoquin l’efecte “timbaler del Bruc”: onejar desaforadament les banderes del partit perquè en les imatges de televisió sembli que eren molts més. Tota aquesta parafernàlia sí que necessita una sacsejada, però això ja forma part també del problema de la vella política. I de la nova, perquè els aires frescos que porten les noves formacions sovint ens deixen gelats d’estupefacció de tant que s’assemblen a les velles.
Podríem, per tant, continuar parlant de la vella i de la nova política. De què ha esdevingut la política i de què voldríem que fos. Del sentit que té en qualsevol societat i de com aconseguir materialitzar-lo positivament. De com posar-la al servei d’un país lliure i millor. Perquè totes aquestes qüestions són a l’arrel del debat sobre les campanyes electorals i per més que endolcim les fulles, les arrels encara són amargues. I precisament per això, són figues d’un paner que encara no ens cap en aquest rebost.

Anuncis