Etiquetes

, , ,

El conflicte del banc ocupat al barri barceloní de Gràcia presenta una col·lisió múltiple d’interessos (la propietat de l’edifici, els moviments socials que s’hi han instal·lat, la ciutadania del barri…) difícils de solucionar sense mediació, perquè cada part s’obstina a limitar la discussió en els drets propis i a ignorar els dels altres. Pels antecedents del cas, l’ajuntament de Barcelona és qui podria fer més bé aquest paper però el govern d’Ada Colau sembla que aprofita el rebuig dels ocupadors per fer un pas enrere i deixar que siguin ells i la propietat qui dirimeixin la qüestió.

Això sí, l’alcaldessa instava ambdues parts a “interlocutar”. Potser troba que fer servir el verb “parlar” és poc transcendent, que té poca càrrega semàntica per transmetre tota la importància de la conversa entre les parts que s’oposen en aquest assumpte. També podria haver optat per convidar-los a “dialogar”, però aquest altre verb potser s’identifica amb una franquesa impossible entre els defensors del desallotjament i els partidaris de l’ocupació de l’edifici. “Interlocutar” li deu semblar més contundent. I ho és. De fet s’ajusta molt bé i d’una manera molt precisa a un intercanvi de paraules a través de megàfons, que és el que ha estat succeint aquests dies. Els megàfons expel·leixen mots des de les respectives trinxeres i alhora permeten mantenir la distància que les separa. I així, entremig d’ una i altra, paraules com “diàleg”, “consens”, “acord”, “convivència” o “drets” van caient sense força en la terra de ningú.

Advertisements