Etiquetes

, , , , , , , , ,

Catalunya ocupa 47 escons al Congrés de Diputats.

Catalunya ocupa 47 escons al Congrés de Diputats.

Conten d’un jove inquiet que vivia prop d’un camí ral, que, veient passar nobles i cavallers del rei li va preguntar al seu pare per què no els oferien menjar i hostalatge i així en podrien treure favors o beneficis. I conten que el pare li va explicar al fill que quan els nobles s’aturaven era per portar-los a la guerra o endur-se’ls les collites i que més valia fer-se invisibles i no deixar de treballar. M’ha vingut a la memòria aquesta escena quan he fet les primeres reflexions de la campanya per les eleccions del proper 26 de juny i m’ha semblat que no és difícil predir que passaran per Catalunya davant de la més grisa indiferència.
Primer perquè aquesta tendència ha anat essent cada vegada més evident en les darreres convocatòries, a mesura que també anava augmentant entre els catalans la convicció que Espanya no ens resol els problemes sinó que ens n’afegeix. Després, perquè la dinàmica política d’àmbit estatal està enquistada en uns relleus de poder que només canvien el color de fons dels logotips, que mantenen un estil de governar idèntic i que estan atrapats en vicis de gestió que afavoreixen la corrupció al seu voltant. I encara més: perquè les figures que es postulen com a relleus topen amb el recel d’un electorat que desconfia de les imitacions, com li han ensenyat les campanyes comercials per combatre l’intrusisme, el sentit comú i les mancances que s’han pogut copsar en sis mesos d’erràtica recerca de pactes.
La campanya, però, ens enlluernarà amb el miratge mediàtic. Amb la publicitat que ens decora la mirada i l’oïda a cada mitjà, a cada xarxa social, a cada cantonada. Amb la inèrcia informativa que prefereix la rutina a l’esperit analític. Amb els inútils debats electorals farcits de retrets recíprocs i de promeses vagues. Amb els mítings convocats a toc de corneta i obsequi de bandereta que oneja tota sola i globus que es desinfla. I tot plegat farà l’efecte que nobles i cavallers de la política espanyola passen per casa nostra al so de bombo i platerets. Però nosaltres tenim feina a fer.
Vol dir tot això que els catalans hem de fer cas a aquells que diuen que en aquestes eleccions no se’ns hi ha perdut res i que hem d’eixamplar la franja de l’abstencionisme? Tot el contrari. Els que s’obcequen en revolucions endogàmiques acaben destruint fins i tot el seu propi discurs i a nosaltres el que ens cal és avançar. Hem de ser capaços de donar valor a les coses que ens uneixen en l’estratègia sobiranista, hem de saber fixar i protegir les prioritats que compartim i hem d’ocupar totes les plataformes polítiques, institucionals i mediàtiques que puguin falcar i impulsar el procés.
A Catalunya es disputen 47 escons del Congrés de Diputats i 16 del Senat i, com recordava fa pocs dies Miquel Calçada en una entrevista a El Punt Avui, si no els ocupen partidaris de la independència, els ocuparan partidaris de l’unionisme. El repte, doncs, és clar: aplicar un dels principis elementals de qualsevol batalla, sintetitzat en la frase del més gran profeta del futbol, que diu “Si tu tens la pilota, els altres no la tenen”, i apoderar-nos del major nombre d’escons possible perquè no se’n faci un ús perjudicial per als nostres interessos.

Advertisements