Etiquetes

, , , , , , ,

Es fa difícil comprendre les disquisicions semàntiques i polítiques sobre el que s’anomena referèndum unilateral d’independència (RUI). Per una banda, tant si es planteja celebrar-lo abans de la declaració unilateral d’independència (DUI) com després, un eventual resultat negatiu desballestaria qualsevol futur sobiranista, i fins i tot el passat que ens ha dut fins a l’actual majoria parlamentària. Quin sentit tindria voler declarar o haver declarat la independència condicionats per un no? Sense menystenir el fet que no se celebraria en el marc de cap legislació espanyola ni europea, que les dificultats per portar-lo a terme hi seran sempre, que la votació no tindria cap incentiu per a la ciutadania no sobiranista i que, en resum, es convertiria pràcticament en una repetició del 9N.

És a dir: el referèndum unilateral d’independència ja l’hem fet i l’únic que ens queda per fer, en una dinàmica coherent del procés, és el constitucional. En la mateixa línia, si està bé incorporar a aquest camí noves adhesions de formacions més tèbies, ha de ser sense retrocedir ni repetir les passes ja fetes i només la via escocesa ens hauria de donar motius per repensar-ho tot.
Per l’altra, convindria que els guies d’aquesta expedició fossin més conscients que qualsevol procés que necessita de l’acció i del suport popular, requereix molta simplificació perquè sigui ben comprès i resulti engrescador. Sobretot quan ja fa temps que dura, quan hi ha bosses de cansament i quan l’Estat no descansa ni estalvia tàctiques ni recursos.

Advertisements