Etiquetes

, ,

Des que el terrorisme islamista va incloure els aliats europeus dels EUA entre els seus objectius (Madrid 2004 i Londres 2005), determinada progressia de la radicalitat política –que sempre renya i que mai no accepta que ningú l’alliçoni- ens ha estat amonestant dient-nos que els atacs que patim són la purga que ens hem guanyat a l’Iraq, a l’Afganistan, a Síria o a qualsevol altre lloc on haguem anat a ficar el nas fent d’escolanets en aliances internacionals.
Fent una anàlisi simple, buscant una relació directa de causa-efecte, es pot acceptar aquesta assumpció de responsabilitats.

Però la qüestió és molt més complexa: la política internacional està sempre subjecta a alineacions d’interessos i si no s’està implicat en uns, se n’està en uns altres; si no hi ha uns beneficiaris i uns perjudicats, n’hi ha uns altres. L´única manera de no prendre part en res, és l’aïllament més absolut, un estadi impossible en el món actual. Quan d’aquest joc de forces en participen estats de constitució interna i de vertebració exterior democràtiques, les diferències es resolen en la negociació. Quan hi estan implicats estats o organitzacions d’inspiració totalitària o mercenària, el conflicte armat –en qualsevol de les varietats possibles, inclòs el terrorisme– sol ser inevitable. La qüestió no és, per tant, si estem en el bon costat o en el dolent, sinó com ho fem per protegir-nos dels individus que s’amaguen a la nostra pròpia ombra, disposats a morir matant en el moment i el lloc més imprevist.

Anuncis