Etiquetes

, , , , ,

El digital Lliure i Millor, on es publica aquest article, es va plantejar el seu nom pensant a materialitzar allò que ha de representar la independència de Catalunya: un país lliure i millor del que hem pogut tenir fins ara, subjectes com hem estat a l’administració espanyola, que no només ens oprimeix políticament sinó també econòmicament. L’èxit de diumenge passat –continuem essent molts més dels que ells volen i diuen i sumem més cada dia que passa-, ratifica que tenim la força per ser lliures. I aquesta fermesa no ens ha d’entelar el ulls ni fer-nos oblidar que no tots els nostres mals provenen del model institucional: som presoners d’un model social i econòmic que la política també ha de transformar si veritablement volem que els adjectius lliure i millor s’apliquin amb plenitud al nostre país i a les nostres vides.
I un dels aspectes que han de fer aquest país millor i la seva gent més lliure és el concepte de treball. El treball és considerat un dret per moltes cartes magnes, però la realitat geo-econòmica de l’oferta i la demanda el fan constantment vulnerat, gairebé en un favor que el sistema capitalista fa a les classes populars perquè no morin d’inanició. L’empresariat el veu, sobretot, com a motor de riquesa pròpia i fa servir els llocs de treball de trumfo per reduir costos i obtenir posicions de privilegi. Els governs només hi veuen estadístiques i balances de pau social que cal mantenir en equilibri. Les organitzacions gremials i corporativistes el tenen com a pretext per auto-justificar la seva raó de ser. I la mateixa mà d’obra –tant la manual com la intel•lectual– s’ha limitat a la reivindicació curt-terminista i monetària renunciant a prendre la iniciativa en la regeneració social i moral del treball com a bé comú –en majúscules- de la societat.
En aquestes condicions, és certament difícil sostenir actualment que el treball pugui continuar essent un dret, perquè això implica que, automàticament, els governants han de garantir a cada ciutadà un lloc de treball, fet impossible considerant les dinàmiques actuals del sistema econòmic vigent. L’evolució dels mitjans de producció –amb una tecnologia impulsada sempre pels interessos econòmics i no pas pels interessos socials– va reduint cada dia que passa la població activa. I aquesta queda sotmesa a la precarietat gràcies a les polítiques econòmiques afavoridores de l’especulació en tots els camps i especialment en el de la mà d’obra barata. La lentitud de reacció i la deixadesa de les administracions públiques no proporcionen ni el guiatge ni la intermediació necessaris per corregir aquests excessos i les iniciatives més innovadores són les dels profetes que tot ho arreglen receptant el “re-inventa’t” i l’”abandona la teva zona de confort”, que volen dir “accepta les merdes que t’ofereixen”.
Els ciutadans, que som els que decidim qui s’ha d’ocupar dels afers de govern que ens afecten a tots, sí que tenim dret a exigir un sistema econòmic que ens garanteixi una vida digna. Però abans, ens cal repensar a fons el concepte de treball. Alliberar-lo d’aquest determinisme bíblic que el converteix en càrrega i que impedeix conceptuar-lo com a mitjà, com a instrument propi d’un context de llibertat, com a factor contributiu de la felicitat i no com a obstacle per a aconseguir-la. Tant li fa si el camí es diu treball, treball compartit o parcial, prestació social, préstec públic o d’una altra manera; el que importa és que sigui factible i sostenible. La factibilitat depèn de la voluntat ciutadana i la sostenibilitat, d’una distribució equànime de la riquesa, que no vol dir repartir el que uns tenen entre tots sinó fer que tots puguin accedir als mitjans que necessiten per viure. És un cercle. I per fer-lo possible només cal començar-lo i no deixar-se enlluernar per les lluentors de les promeses que el sistema dominant sap envernissar tan bé i que transformen el cercle en un remolí.

Anuncis