Etiquetes
Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Estat, Independència, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme
Diversos analistes han coincidit darrerament a subratllar que el moviment independentista de Catalunya contrasta amb una societat que viu majoritàriament submergida en el consum de productes culturals i mediàtics en espanyol i que limita la demanda d’un estat propi a un objectiu de caràcter econòmic o a una superficial comunió amb la geografia física i humana del país. Troben a faltar una certa coherència nacional, un propòsit decidit per construir un estat-nació en comptes d’un estat desnacionalitzat i ignorant de les arrels que documenten i acrediten la reivindicació de Catalunya.
No els falta raó. Però sí que els falta perspectiva. Ara mateix, els partidaris de la independència provenen d’orígens socials, culturals i ideològics diversos i es pot dir que la reclamació d’un estat català és l´única cosa que tenen en comú. És més convenient aprofitar aquesta avinentesa del present o esperar que la conscienciació nacional vagi amarant totes les capes socials bo i vencent els obstacles polítics, judicials, culturals i mediàtics que constantment interposen l’estat espanyol i els partidaris de la unitat de destí? És més pràctic sumar totes les forces per a l’objectiu compartit o anar donant relleu a les diferències? Quan algú s’atansa al nostre carro per empènyer-lo i treure’l del fang, primer cal aprofitar-ho i després agrair-li-ho compartint el camí.
