Etiquetes

, , , , , , ,

Europa té convulsions. Els partits parlamentaris tradicionals tremolen perquè perden suport electoral i veuen que se’n va a forces polítiques més decantades cap als extrems. L’ultraconservadorisme xenòfob amb reminiscències de l’Alemanya d’entreguerres i la democràcia popular i participativa, que fa focs d’artifici encenent-los amb els carnets de l’esquerra aburgesada, sedueixen cada dia nous adeptes. És, en realitat, l’efecte de la llei del pèndol: despit i revenja contra unes propostes polítiques que no aporten res de nou per fer front als problemes de la societat actual, i devoció per les que anuncien solucions aparentment ràpides i fàcils.
La societat capitalista està en crisi. No és aquesta una afirmació apocalíptica ni anunciadora de cap nou ordre. Simplement està en crisi perquè el seus mateixos principis han esgotat un cicle i han d’esperar que se n’iniciï un altre. Més o menys com la bombolla immobiliària, que encara no ha purgat els efectes de rebentar el país i ja torna a agafar aire per a inflar-se novament. Però abans no comenci el nou cicle, haurem de conviure amb les dificultats derivades de l’anterior, que es concentren majoritàriament al voltant dels efectes de la globalització. La transformació dels cinc continents geogràfics en un mercat productiu i comercial únic sotmès al dictat del sisè continent –el financer– ha provocat la pèrdua de l’equilibri econòmic de les societats fins ara desenvolupades: predomini de l’economia especulativa, devaluació dels drets laborals, augment de l’atur, passivitat davant els fenòmens migratoris
La Unió Europea, que pretesament havia de ser un fortí després del procés de construcció del súper-estat, no ha estat capaç de cohesionar les economies i les polítiques dels seus estats membres i en comptes d’una única via d’alta velocitat es troba amb quatre vies de velocitats diferents, algunes sense destí conegut i pràcticament totes convertides en presa fàcil de la crisi global. I ara veu com, des de cada un dels països, no solament es qüestiona aquest procés de construcció sinó també la necessitat de portar-la a terme i la credibilitat de les formacions polítiques que n’han fet bandera. Sobretot perquè s’han arrepapat als escons de les institucions locals, nacionals i continentals sense copsar la profunditat de la crisi, sense dispensar prou atenció als problemes socials i sense donar-los respostes efectives.
Quan l’os dorm, la guilla que sotja, menja. Adormides, somnolentes, hipnotitzades per les dinàmiques de polítiques endogàmiques i pel benestar de les dècades passades, les forces tradicionals es troben que perden suport i reben rebuig. Contràriament, aquells que tenen a favor seu no haver tingut l’oportunitat de governar i l’efecte dissolvent que sobre la memòria històrica provoca el relleu successiu de diferents generacions, ara es veuen propulsats pel vot popular. El que és vell sembla nou quan fa temps que no s’ha fet servir. Els dos extrems guanyen posicions però és sobretot la ultra-dreta qui empeny amb més força: França, Àustria i Holanda en són un exemple. Però aquest mapa polític no respon a una qüestió ideològica perquè el populisme és el denominador comú arreu i també a Itàlia.
És, simplement, l’efecte rebot. Com en el cas del capitalisme, som davant d’una crisi de la democràcia i no pas en la gènesi d’un nou ordre. Tard o d’hora totes les propostes polítiques acaben mostrant les seves flaqueses o la dels comercials que les venen i allò que semblava un canvi es transforma en un relleu més o menys afortunat. Quan trigaran les formacions majoritàries –situades sempre al voltant de les menjadores del centrisme polític– a recuperar el poder? Ho veurem. L’interès d’aquesta qüestió està en saber on ens portarà aquest sisme polític, mesurat en termes de proporcionalitat entre la riquesa produïda, l’índex d’ocupació i el benestar social assolit i si el resultat serà positiu. I també si d’aquesta convulsió en sortiran els filtres adients contra la corrupció i la piramidització de la política i uns aprenentatges prou consistents que facin veure que la democràcia es guareix educant els ciutadans i no eixordant-los ni canviant el color de les paperetes.

Advertisements