Etiquetes

, , , , , , , , , , ,

Il·lustració de Vilaweb.

Il·lustració de Vilaweb.

La relació política entre Espanya i Catalunya està abocada a la ruptura i quan més es tardi a assumir-ho i a gestionar-ho, més en patirem les conseqüències uns i altres. Aquesta convicció se sustenta, en primer lloc i principal, en l’evident incapacitat dels diferents poders espanyols (partits polítics, estructures administratives, cossos de seguretat i exèrcit, elits financeres…) d’acceptar que l’encaix de Catalunya a l’estat espanyol passava pel reconeixement de la nostra identitat nacional i de la plena autonomiapolítica i financera– de govern.


Aquesta incapacitat s’ha estat demostrant secularment i si l’aparent recuperació de la democràcia havia obert una escletxa d’esperança, des del moment del retorn de Josep Tarradellas es va començar a tancar. La restauració de la Generalitat de Catalunya va adquirir una dimensió i una transcendència que ultrapassava els límits de la gran Diputació catalana que, a tot estirar, els poders espanyols estaven disposats a tolerar. I no van trigar en arribar l’estat de les autonomies, l’enrasat de famosa Lohapa (Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic), el foment incessant i progressiu de la animadversió contra les reivindicacions catalanes de més autogovern i els continuats recursos d’inconstitucionalitat contra diverses lleis catalanes, tot plegat sempre acompanyat d’una orquestració social i mediàtica cada vegada més dotada de poca vergonya.
Amb aquest clima s’arriba a la reforma de l’Estatut del 2006 i a la campanya política per aturar-lo i rebaixar-lo dues vegades -una, a través de les cambres legislatives espanyoles i una altra, a través del Tribunal Constitucional-, amb humiliacions verbals incloses. I cada vegada més, amb un consens explícit entre les diferents opcions polítiques espanyoles. La gran manifestació del 10 de juliol del 2010 contra aquest ordre – secular i contemporani- de les coses posa de manifest que bona part dels ciutadans de Catalunya estan disposats a utilitzar els sòlids recursos de la democràcia perquè ja no toleren imposicions de domini. I a partir d’aquí, aquesta convicció va creixent tant per la fortalesa dels seus arguments, com per la inèrcia de tots els moviments socials, com –sobretot- perquè totes les respostes de l’Estat continuen tallant-se amb el patró del rebuig i les tisores de la guerra bruta. I s’esdevenen els Onze de Setembre multitudinaris, la consulta del 9-N del 2014, una multiplicació exponencial d’escons independentistes al Parlament de Catalunya i el traçat d’un rumb definitivament sobiranista, amb proposta de referèndum d’autodeterminació inclòs per comprovar democràticament si la voluntat parlamentària està en sintonia amb la de la majoria dels ciutadans de Catalunya.
En tot aquest procés, la pressió política i institucional de l’Estat espanyol no varia ni un mil·límetre. Inicialment, fins i tot es permet refusar una alternativa que podria haver estat decisiva per conduir la situació cap a un altre desenllaç: l’oferta d’Artur Mas de negociar un concert econòmic per a Catalunya. I progressivament, va passant dels discursos catastrofistes als admonitoris i d’aquests a la judicialització de la política catalana: res que sembli susceptible de ser portat als tribunals passa per alt a la fiscalia, als sindicats policials, a les organitzacions filo-feixistes o als partits nacionalistes espanyols. I tot, absolutament tot, el que porti el segell de sobiranista s’esdevé munició per a l’artilleria mediàtica clientelar i per a les brigades de serveis especials que conspiren a l’ombra de l’Estat per donar forma de prova a qualsevol ficció.
Com en el bolero de Ravel, els inicials compassos de dansa sensual s’han acabat transformant en un ritme frenètic de batalla del que encara no en podem avançar el desenllaç perquè aquesta composició té la capacitat d’anar creixent i creixent i encara queda molta partitura per executar. Però la ruptura és indubtable: passi el que passi, resulta impensable veure cap variació a l’actitud de l’Estat que no ha canviat en tres-cents anys i que s’ha condensat exemplarment en els últims quaranta. Però és que tampoc no canviaran d’opinió tots els catalans que ja han arribat –i arribaran encara- a la conclusió que l’aparell d’aquest Estat, acompanyat de les forces polítiques, econòmiques i socials que se n’alimenten, no els permetran mai decidir democràticament un règim de govern que els separi de la monarquia i d’un sistema político-econòmic parasitari i tolerant amb la corrupció. Com es pot pensar que aquestes conviccions es dissoldran per art d’encantament i que tota aquesta gent abaixarà el braços i acceptarà resignadament un imperi de la llei que és en realitat la llei de l’imperi? Com es pot imaginar que aquesta col·lectivitat no continuarà impulsant el seu objectiu des d’una representació popular amb vocació de majoritària a les institucions catalanes? Com es pot creure que aquesta situació serà gestionable des de la indiferència, en el millor dels casos, o la repressió en el pitjor dels escenaris? Només és creïble la ruptura.

Anuncis