Etiquetes

, , , , , , , , , , ,

Parafrasejant la frase pronunciada pels tripulants de l’Apolo XIII en conversa amb la base de Houston, els catalans que naveguem per l’espai sideral a la recerca del planeta independent correm el risc de perdre’ns per la nebulosa Margallo perquè una part dels dipòsits d’oxigen han estat omplerts amb contingut adulterat. La metàfora no es refereix directament al caire que va prenent el judici pel cas del Palau de la Música Catalana, però sí al substrat que aquest fet va posant al descobert i que té a veure amb el finançament dels partits.
El que Fèlix Millet, Gemma i Jordi Montull vagin dient té el mateix valor moral que la declaració d’un lladre que per a treure’s part de la condemna del damunt seria capaç d’assegurar que el robatori li va ser dictat per una aparició de la marededéu dels Desamparats. Però una cosa és el valor moral i l’altra la provatura jurídica i les acusacions i declaracions que ara s’encreuen i que van prenent un caire de versemblança que només podrà contradir la solidesa que les proves que es puguin demostrar. Vagi com vagi, ja no serà possible esborrar la rumorologia que precedia aquella famosa acusació de Pasqual Maragall sobre el 3 per cent, ni la fogarada de la direcció de CDC amb la cua de palla encesa, ni els efectes socials dels diferents tentacles de la família Pujol, ni l’estratègia defensiva i apressada per a la liquidació del partit per transformar-se en PDCat.
Aquests afers han posat al descobert que el vaixell convergent té un flanc debilitat i les canonades de l’unionisme hi fan diana a mansalva, magnificant el que sembla versemblant i aprofitant l’avinentesa per donar la mateixa transcendència a les falsedats que es fabriquen a les clavegueres de l’Estat. Així s’empastifa la causa independentista i se la presenta com un parany convergent que busca distreure la nostra atenció i trobar una sortida al seu particular atzucac. És clar que aquesta ofensiva fa mal al procés d’autodeterminació i a l’objectiu sobiranista. I per més que siguem capaços de mantenir els arguments de la nostra convicció, la condemna de qualsevol conducta fraudulenta i la mobilització massiva i honesta, tindrem baixes provocades pel foc enemic i pel foc suposadament amic. Aquí hi tenim un problema, sí, però el tenim més gros i més de fons.
És francament difícil creure que el PSC, el PSOE, CDC o el PP -per citar partits que tenen o han tingut causes obertes per actuacions que apunten a un finançament dubtós o irregular, en els quals no hi comptarem els casos de corrupció endèmica ni d’enriquiment personal– hagin actuat de forma desbocada. En canvi, sembla força evident que poden haver actuat d’acord amb costums ben arrelats en les pràctiques comercials i de contractació de les institucions públiques i de les empreses privades d’aquest país, emparades en un silenci de complicitats interessades i de resignació social. El modus operandi corrent és aquest i no cal que ens estripem els vestits: si les factures inflades, les factures B o els serveis sense factura són moneda corrent, què no pot passar quan les quantitats són de set, vuit i nou xifres?
En un país lliure i millor no només hem d’establir mecanismes perquè desapareguin la corrupció i el frau en l’àmbit privat –que acaba repercutint en el públic, com bé sabem- sinó que hem de trobar el marc legal necessari perquè als partits polítics ni els sigui possible caure en la temptació obscura del mercadeig ni ho necessitin. I no només per una qüestió moral –que ja és prou important per sí mateixa- sinó perquè necessitem que el seu principal valor sigui la confiança. En un context social de lliure elecció, les organitzacions polítiques –velles o noves, liberals o revolucionàries, piramidals o assembleàries– són un mecanisme necessari perquè projecten ideologia sobre les aspiracions col·lectives, generen participació, promouen la representació dels ciutadans i garanteixen el consens a partir de la tensió de les rivalitats. I cap d’aquestes funcions es pot complir amb garanties ni distorsions sense una corrent de confiança entre ells i la resta de la societat. Unes condicions que ara mateix no es donen perquè el sistema actual té els peus enfonsats en un fangar movedís. L’anomenada “vella política” està en crisi i la que es presenta com a nova encara no sap que no és original.
Per tant, és necessari que, en l’avenir d’un nou escenari polític de context nacional, aquesta llosa desaparegui si no volem que els vicis antics, les urgències noves i el tantsemenfotisme general se’ns mengin les estovalles. I perquè això succeeixi cal un exercici de generositat de tots plegats, però sobretot de les mateixes organitzacions polítiques que fins ara no han demostrat prou capacitat per a trobar un marc legal i financer net, transparent, modèlic i realista per als partits. Recordem l’avortament del darrer intent fet en aquest sentit al Parlament de Catalunya. I recordem, finalment, que no només cal el consens polític perquè la solució sigui creïble i eficaç: també cal que la societat catalana se senti cridada a restaurar la confiança malmesa.

Advertisements