Etiquetes

, , , , , , , , , ,

És indubtable que el moviment independentista a Catalunya ha tingut una gènesi popular i molt superior a la representativitat política. Aquest moviment, absolutament transversal, ha fet la feina que li tocava fer: posar la reivindicació al carrer i donar arguments als partits per assumir-la i defensar-la.

Quan aquesta simbiosi va culminar en una majoria parlamentària independentista, vam dir que havia arribat l’hora dels partits polítics perquè s’havia de traslladar a les institucions el que era un fet al carrer, i aquesta tasca només la poden fer les organitzacions polítiques a través de les quals escollim els nostres representants.
Aquesta via impecablement democràtica té riscos, és clar. Un d’ells –potser el principal- és que les dinàmiques partidistes que tradicionalment regeixen la política prenguin espai, recursos i protagonisme a l’objectiu comú i es perdi el caràcter unitari que la societat civil li ha volgut donar. No hi ha cap partit que no pateixi d’aquest mal –i prou que ens dol- però la CUP sembla que el pateix especialment. Ho hem comprovat fins ara cada vegada que ha fet valer el pes de ser minoria imprescindible per a la majoria i sembla que ho continuarem veient: si el pla de mobilització que acaben d’anunciar per defensar el referèndum es porta a terme al marge de l’estratègia conjunta i té les mateixes traces que l’atac a la seu del PP, no caldrà que el CNI s’esforci gaire a boicotejar res.

Advertisements