Etiquetes

, , , ,

El juliol del 2014, l’ajuntament de la vila alacantina de Montfort anunciava que deixava de contractar una empresa de recollida d’escombraries per fer-ho directament i a l’antiga: amb un carro tirat per un cavall. La raó d’aquesta decisió –polèmica i titllada d’antiquada- era ben simple: d’aquesta manera estalviaven el 50 per cent del cost que els representava la recollida de deixalles en mans d’una concessionària.
Aquesta decisió és només un modest exemple d’algunes reflexions que molts ajuntaments es fan cada vegada més. Una és: per què la gestió pública d’un servei general no es considera rendible si la gestió privada en treu un benefici? I una altra: per què el que dóna benefici a l’empresa privada no es pot convertir en menys cost i menys preu per a l’usuari a través d’una gestió pública?
La situació actual s’explica, d’una banda, perquè l’Administració pública no ha estat capaç ni d’avançar-se en la visió de les necessitats de serveis dels seus administrats, ni d’implantar un sistema impositiu suficient per a garantir-ne la prestació, alguns parcialment i d’altres totalment. Aleshores, històricament qui ha estat l’estament capaç d’explotar els recursos naturals i de fer les inversions per a grans infraestructures i equipaments? Les classes de més poder adquisitiu i amb més agilitat tècnica i financera. I abans que l’Administració pública tingués o volgués tenir consciència de la importància de molts serveis públics, ja hi havia empreses prestant-los com en el cas del subministrament d’aigua, de gas i d’electricitat o la gestió d’escoles i hospitals.
Alguns d’aquests serveis públics han romàs sempre en mans privades. En altres casos, la necessitat de socialitzar-ne els beneficis han portat a una gestió pública paral·lela a la privada o fins i tot compartida. Però sempre han comptat amb la dificultat pròpia d’una funcionarització excessiva, rígida i mal entesa. I un dia van començar a aparèixer experts en gestió acabats de titular en les més prestigioses (o cares) escoles de negocis que es van dedicar a predicar que cadascú ha de fer el que li és propi i que se suposa que sap fer millor, i deixar per a altres especialistes les tasques i els serveis addicionals. I aleshores, quan es preguntaven què sap fer l’Administració pública es responien que la gestió burocràtica dels afers públics. Una visió reduccionista que ha provocat que durant molt de temps haguem estat creient i defensant que la recollida d’escombraries, la gestió de l’aigua, la producció d’energia, la sanitat, l’educació i moltes altres qüestions d’interès general havien de ser gestionades per empreses especialitzades, un qualificatiu que s’ha confós amb privades.
La realitat és que alguns operadors no ofereixen ni el millor servei possible ni el millor preu. Un estudi del Tribunal de Comptes sobre els serveis públics a càrrec de gestors privats ha revelat sobrecostos en l’aigua de fins al 22 per cent; del 71 per cent en el servei de neteja; del 27 per cent en la recollida de la brossa i del 27 per cent en l’enllumenat. I en l’abastiment de l’aigua, l’usuari paga un 25,4 per cent més car el servei quan és privatitzat que quan és municipal. Aquesta diferència és perceptible de forma semblant en tots els àmbits en què la gestió de serveis públics ha estat transferit a gestors privats. I la raó és ben simple. Només cal fer-se les dues preguntes que esmentàvem al començament d’aquest article.
Sortosament , ens hem començat a adonar que els serveis bàsics han de ser oferts i garantits universalment a través d’una gestió pública i que negar a l’Administració la capacitat de gestionar-los és resignar-se a enquistar un problema en comptes de solucionar-lo.

Anuncis