Etiquetes

, , , , , , , , , , ,

Quino

Quino

El partits contraris al Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya –que no és el mateix que els partits partidaris del No, que, de moment, no se’n coneixen com a tals- es fan els ofesos perquè hi ha independentistes que els ataquen verbalment. Esgrimeixen el dret a la llibertat d’expressió i a defensar la seva opció política com una més. Ningú no els pot negar aquests drets i bona prova d’això és que els exerciten. I, si ens ho mirem amb atenció, ho fan fins i tot amb els privilegis que donen la dominació institucional i jurídica i amb l’ajut dels favors tornats per les corporacions econòmiques de pressió i els grans grups de comunicació.

No passen pena ni ànsia, podríem dir, per fer-se sentir.
Entre moltes altres coses, de la Història hauríem d’haver après que en una democràcia es pot defensar tot excepte aquelles idees que atempten contra la pròpia democràcia. Per tant, els membres del Partit Popular, del PSOE, de Ciutadans i de qualsevol altra formació política que vulgui afegir-se a la seva corda, tenen tot el dret i tota la legitimitat per defensar un model d’estat basat en una Espanya gran i unida per la cohesió centralitzadora, pel federalisme, pel confederalisme, per la predeterminació d’un destí universal comú o pels designis de l’Esperit Sant i la corona, que són més o menys sinònims.
Per defensar-ho, sí, però per sotmetre-ho a plebiscit, també. Cosa que no faran perquè el seu valor s’arronsa i el seu concepte de democràcia s’acaba allí on comença el risc que el poble pugui engegar el seu sistema i estatus quo a pastar fang. Per això fan veure que no senten la remor que va pujant des de baix preguntant-se de què serveix tenir una monarquia, no fos cas que haguessin d’acabar convocant un referèndum sobre la qüestió i donés un resultat que seria poc sorprenent per a la majoria de la ciutadania però enormement comprometedor per a ells. I per això, també, el referèndum català els resulta indigerible, tant pel risc de secessió que engrunaria el seu concepte polític –i, sobretot, econòmic– d’estat espanyol, com pel paradigma democràtic a imitar que representaria.
S’ha utilitzat molt, darrerament, la paraula “demofòbic” per a qualificar l’actitud dels contraris al Referèndum. És evident, doncs, que s’ajusta a la realitat, no només perquè defineix molt exactament l’actitud comú que tots ells mantenen respecte de la consulta catalana sinó també el seu comportament polític democràticament pobre, gasiu i manipulador. En aquest context, el seu dret a defensar públicament una opció política entra en col·lisió amb el concepte de democràcia perquè la nega quan no li agrada i la combat amb amenaces i falsedats. Juguen brut, per tant.
I quan hi ha opcions polítiques que no accepten l’exercici obert de la democràcia, en manipulen el concepte i no dubten a mentir i intoxicar els que són partidaris de posar urnes, el seu punt de vista potser continua essent legal però no és en absolut respectable. No ho és, per exemple, amenaçar i extorquir diplomàtics per a impedir que la veu de les institucions catalanes sigui escoltada a Europa. Tampoc no ho és mentir descaradament sobre l’ordenament jurídic espanyol per adduir que la consulta no és possible. Encara menys, fer ús dels aparells policials i jurídics de l’estat per crear falses proves que desacreditin els demòcrates independentistes. De cap manera ho pot ser tergiversar la realitat social de Catalunya per a traspassar l’etiqueta totalitària als que demanen democràcia. Ni amenaçar els càrrecs electes i els funcionaris públics mirant d’avortar la consulta. Res de tot això no és digne ni respectable. Però els que fan servir totes aquestes pràctiques es queixen que els diguin “enemics del poble.” Potser és veritat que és un qualificatiu que remet a exemples prepotents i messiànics. Però si tenim en compte que la seva ofensiva actua en contra del fet que el poble català pugui decidir, manifestar-se, el qualificatiu que se’ls aplica és exacte des del punt de vist etimològic i també des del polític ja que no són només els catalans qui ho demanen sinó també les institucions que els representen.

 

Anuncis